miércoles, 9 de octubre de 2013

Una carta al diari



Trobo que aquesta carta al diari La Vanguardia és una magnífica expressió del major disbarat educatiu actual: La (no) integració del llibre de text dintre de la formació.


Aquest pare, des de la seva responsabilitat educadora, reivindica el poder comprar algun llibre de text per tal de completar la formació que el seu fill pugui rebre a l’escola. Fins aquí perfecte, però és que afirma que “[...]encara que els pares els demanin, els nens només reben fotocòpies[...]”.

Afirmar que nosaltres els professors puguem prohibir als pares comprar qualsevol tipus de llibre per a millorar la formació dels seus fills és totalment fals i terriblement ofensiu, quan són les editorials, amb el seu model comercial les úniques culpables de què els llibres de text estiguin fora dels circuits de distribució natural: les llibreries.

Perquè aquest pare no pot anar a la llibreria del seu barri i comprar els manuals de matemàtiques que vulgui i comparar els preus i continguts? Perquè les empreses editorials no ho volen així. Perquè per a les empreses editorials els pares senzillament no compten. Només compten les grans comandes anuals que el comercial de torn pugui rebre de tota l’escola, una única venda anual de llibres mitjançant l’Ampa i adéu siau fins a l’any que ve.

Perquè no hi ha llibres de text a les biblioteques públiques de barri?

El problema no és el llibre de text, sinó el model comercial de distribució que imposa el lobby editorial, darrere del qual s'amaga una indústria totalment subvencionada amb diners públics, els diners dels pares.

En un moment com el actual, en el qual els professors pràcticament hem de fer programacions de curs “a la carta”, adaptades a les necessitats educatives específiques de cada alumne, el model “el mateix llibre per a tots els alumnes” de les editorials és un despropòsit absolut, la negació directa del concepte d'adaptació individual.

I el pitjor de tot és el silenci acadèmic al voltant d'aquest tema. La compra de llibres de text “a granel” per les escoles i instituts és una mena de “dogma de fe”. Des de les altes instàncies didàctiques i educatives mai no és qüestionat o analitzat. El principal producte educatiu, que mou centenars de milions d'euros cada any, queda fora de tota crítica. Un cop més ens trobem davant d'un producte "públic-privat": Públic per a rebre els diners públics però privat per a quedar fora de qualsevol auditoria pública.

Aquest senyor acaba la carta dient que un llibre és "[...]un recurs per fer front a l'eventual possibilitat que el seu mestre tingui una formació millorable[...]". Sense comentaris.



No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada