domingo, 29 de septiembre de 2013

InBloom: DataMining a l'escola pública

El DataMining és una pràctica empresarial que consisteix en recollir moltíssimes petites dades, fins a la més insignificant, analitzar-les mitjançant enormes processadors per extreure'n informacions que puguin millorar la producció i el benefici.

Per exemple, una baixada en el nombre de bitllets comprats a una determinada línia de tren pot indicar que els seus revisors no estan fent prou bé la seva feina, fins i tot es pot determinar quin és el revisor que falla creuant aquestes dades amb les dades dels horaris dels revisors. I tot plegat es realitza ben lluny del lloc de treball.

O un volum significatiu en el nombre de reclamacions per un producte defectuós s'analitza fins a deduir que tal transportista o intermediari va ser negligent o que un determinat proveïdor, potser a l'altra punta del món, no va complir amb els nivells de qualitat exigits.

Només les grans corporacions empresarials disposen de la enorme potència informàtica que necessiten aquestes sistemes DataMining, la immensa capacitat de memòria per a recollir els milions i milions de petites dades que hi arriben, la no menys immensa capacitat de càlcul per a analitzar-les de mil maneres diferents per extreure'n informació significativa, i de la tecnologia que hi ha darrere dels algoritmes d'aquestes supercomputadores.

Les grans empreses estan invertint enormes quantitats de diners en el desenvolupament d'aquests sistemes informàtics, perquè veuen com la seva utilització proporciona informació per optimitzar la producció i la rendibilitat, a un cost mínim.

A més a més, aquests sistemes són adaptables, és a dir, un sistema que funciona per a una empresa tèxtil també pot ser bo per a una empresa de telefonia o de farmàcia. Un cop s'ha realitzat l'enorme inversió en computadores i tecnologia, és un servei més que es pot oferir... Per què no també a l'escola pública?

InBloom és una iniciativa que va rebre 100 milions de dòlars de finançament per la més gran i poderosa fundació filantròpica del món, la Bill & Melinda Gates Foundation, (aquí filantròpica potser s'hauria d'entendre en el sentit de no haver de pagar impostos) amb l'objectiu de revolucionar totalment el món de la escola pública dels Estats Units.

Consisteix en passar totes les dades dels alumnes, fins i tot les més íntimes i personals (familiars, racials, mèdiques, acadèmiques...) a un enorme gestor extern a l'escola, on també arribaran totes les dades, fins i tot les més ínfimes de l'evolució acadèmica de cada alumne. Totes aquestes dades són analitzades contínuament per aquest sistema que retorna a l'escola la informació processada de com evoluciona cada alumne, i a més a més, ofereix aquesta informació a les empreses educatives per a que puguin proporcionar productes didàctics específics a la situació i necessitats de cada alumne.

Que el gestor informàtic d'aquest sistema sigui propietat del magnat Rupert Murdoch no és res que sembli preocupar als il·luminats promotors d'aquesta iniciativa. Tot plegat no té cap cost per als pares, per a l'escola ni per al sistema educatiu públic americà. Qui podria negar-s'hi? Sobretot perquè les lleis federals que fins ara prohibien taxativament que les dades personals dels alumnes poguessin sortir de l'escola han sigut anul·lades.

Molts pares han expressat la seva por i el seu rebuig a que tota la informació dels seus fills sigui gestionada des de empreses privades, i moltes associacions de professors han expressat la seva perplexitat en el que interpreten com un cavall de Troia per a sotmetre a la lògica empresarial la experiència educativa.

El vídeo promocional de la pròpia InBloom mereix un estudi. És impressionant. De veritat que fa por.


Observeu com és la escola ideal segons la pròpia InBloom. La mestra no deixa ni per un moment d'introduir dades i més dades a la seva tablet, a més a més de que tot el que els xiquets fan queda recollit amb les seves pròpies tablets escolars. Vegeu com tota aquesta informació retorna des de InBloom a la mestra, a la directora de l'escola, als pares (i hem de suposar que també a les autoritats educatives) en forma de gràfics de pastís, de gràfics de barres (sempre ascendents, sempre a millor).

El meu moment preferit d'aquest vídeo és quan la mare li diu al seu fill que en cinc minuts deixi de veure la televisió i es posi a llegir un llibre (no un llibre de paper, esclar, un llibre digital que apareix a la pròpia pantalla del televisor), la mare escriu a la seva tablet la notificació i al instant al nen li apareix a la pantalla del televisor la nota de la mare, però és que la mare i el nen estan al mateix espai, a uns cinc o sis metres de distància l'un de l'altre.

La figura de la mestra queda reduïda a ser només un recol·lector de dades, perquè aquests sistemes necessiten quantitats enormes de dades, un fluxe continu de informació, un sistema que li diu a la mestre tu ves apuntant a la teva tableta, que nosaltres fem la resta. El protagonisme de l'experiència escolar ja no el té la mestra, sinó el sistema informàtic InBloom i les grans empreses educatives darrere d'aquest.

miércoles, 4 de septiembre de 2013

El valor de la possessió i la possessió dels valors

"Textos MareaVerde" és una iniciativa d'un grup de professors i professores de Madrid sorgida dintre del moviment "Marea Verde" de defensa de l'escola pública contra les retallades, per al desenvolupament de llibres de text lliures i gratuïts, creats pels propis professors.


Onda Cero Zaragonza els va fer una petita entrevista a finals d'agost (a partir del minut 16):

http://www.ondacero.es/audios-online/emisoras/aragon/zaragoza-onda/zaragoza-onda-280813_2013082800071.html

És molt interessant escoltar el punt de vista del representant del sector editorial, que parla en primer lloc, i els seus arguments a favor de que els alumnes comprin llibres de text en paper, i comparar-los amb els que dóna el representant del moviment "Marea Verde" que parla a continuació. Com és usual, per al representant editorial tot el que no sigui un llibre,amb tapes, llom...etc és automàticament valorat com de baixa qualitat. Per a ell si no és llibre són fotocòpies, i si són fotocòpies són fulls sueltos, sinònim categòric de materials de baixa qualitat. Aquest senyor afirma que per a ell, les fotocòpies són "hojas de libro caidas", i fica al mateix sac els bancs de llibres, els préstecs de llibres...

Mentre que per al representant de "Textos Marea Verde", les fotocòpies són només una forma més d'oferir els materials docents als alumnes, entre moltes altres: Visualització amb Tablets, portàtils, projectors a la pissarra, mòbils...

Però el més significatiu arriba quan el representant de les editorials afirma "[...]yo creo que este país necesita una conciencia muy fuerte sobre el valor de la educación, el valor del libro, el valor del libro impreso o como se quiera, pero el valor de la posesión[...]". Aquí aquest senyor introdueix un concepte, "la possessió", (al què dóna categoria de valor!), que en principi hauria de ser radicalment incompatible amb "la cultura", perquè la cultura és quelcom que es comparteix, que es difon lliurement: La meva cultura no implica la falta de cultura de ningú més, mentre que la meva possessió d'un determinat objecte implica la falta de possessió d'aquest determinat objecte per part de ningú més. Sí, realment estem davant d'un bon tema de debat.