domingo, 22 de diciembre de 2013

La Puta i la Ramoneta

Les matemàtiques es troben actualment sota una agressió terrible. Les matemàtiques, el major i més poderós llenguatge intel·lectual que una persona pot atresorar, el fruit de segles, de mil·lennis de desenvolupament cultural de la humanitat, un dels pilars fonamentals de la cultura, de qualsevol cultura, són ara contínuament  qüestionades, assenyalades, criticades per una casta d'"experts en didàctica".

El més terrible d'aquesta suposada ciència de la didàctica és que es pot dir una cosa i la contrària i quedar igual de bé. Perquè es tracta de soltar frases seductores i sentències grandiloqüents. I sobretot sempre donar les culpes al professorat de secundària.

Avui us proposo la lectura de dos articles sobre l'ensenyament de les matemàtiques que van aparèixer al mateix dia, el passat 5 de desembre als dos principals diaris de Catalunya: La Vanguardia i el Periòdic de Catalunya.

Descarregar article de El Periòdic de Catalunya "El fracàs de la Vella Escola" (1) (2)

Descarregar article de La Vanguardia "Faltan matemáticos que enseñen en el aula" (1) (2) (3)

L'article del Periòdic és una magnífica radiografia de l'aprenentatge de les matemàtiques actual a les aules de secundària: Aquest article es presenta amb una gran fotografia central en la què podem veure un professor donant classe de matemàtiques: Un professor real, que es veu honest, senzill, explicant (oh!) la resolució d'una equació de primer grau.


 L'explica com a mí m'agrada explicar-les, línia a línia, pas a pas, fins a arribar a la seva solució. I al voltant d'aquesta imatge els gurus de la didàctica oficial ocupen tot l'espai, tot el protagonisme que hauria de tenir aquest professor, assenyalant que el que fa aquest professor no val absolutament res. Que el que explica aquest professor, i la manera de fer-lo és la causa directa del desastre actual. Que aquest professor hauria de deixar d'ensenyar coses com les equacions de primer grau, i en comptes d'això hauria d'agrupar els alumnes i discutir no sé què d'unes grues.

[...] És diferent explicar com es mesura la grua del pati a demanar als alumnes que formin grups i que facin una suposició argumentada matemàticament de l'altura[...]

Sí,  molt diferent. Sobre tot quan no ho has de fet tu.

Jo de grues sé ben poc, la veritat sigui dita. Em meravella veure-les tan altes, però seria incapaç de muntar-ne cap, tampoc sé el nom de les seves parts. Però em consta que al meu institut hi ha professors ( els de tecnologia) que sí que en saben molt, i crec que fins i tot al taller de "tecno" els alumnes en construeixen algunes amb fusta, cosa que trobo fantàstica.

Per a mi, com a professor de matemàtiques que sóc, les equacions de primer grau són tan reals com les grues. I les equacions tenen l'avantatge de què es poden construir a classe sense necessitat de serrar fusta, sense necessitat de anar al taller. Només amb un paper i un llapis. Al món, almenys al món que jo vull, hi ha grues però també equacions de primer grau. I crec en una escola on a les classes de tecno es treballa amb grues i a les classes de mates es treballa amb equacions de primer grau, i els alumnes acaben la seva escolaritat amb bons coneixements de grues i d'equacions.

Si, com sembla, "l'aplicabilitat", és a dir, que tot el que s'ensenya s'ha de presentar sempre amb aplicació a alguna cosa no matemàtica, hom podria pensar que la presència de professors que no fossin matemàtics (físics, economistes, enginyers,...) hauria de ser una  millora, o a l'inrevés, que l'excessiva presència de matemàtics entre el professorat d'aquesta assignatura l'hauriem d'entendre com un problema.

Doncs no. Al mateix dia (5/12/2013) La Vanguardia ens ofereix un article amb el suggestiu títol de "Faltan matemáticos que enseñen en el aula", on precisament es culpa de la mala situació actual a la falta de matemàtics, o a l'escés de professors de matemàtiques no matemàtics,... I és que sembla, segons l'article, que les matemàtiques tenen "algo" (que l'article no acaba d'aclarir bé què és) que només un professor de matemàtiques diguem natiu, és a dir llicenciat en matemàtiques, pot transmetre.

Per cert, al final de l'article trobo una afirmació molt encertada:

[...]La directora general de Educación Secundaria de Ensenyament, Teresa Pijoan, apunta precisamente a esta necesidad de hacer las matemáticas interesantes para todos los alumnos: "El problema no es el profesorado, que es muy bueno, sino la didáctica". [...]

En això estic totalment d'acord, jo personalment crec que la "didàctica" no és res més que una pseudociència-religió que només serveix per a major glòria dels seus gurus-sacerdots.

I el final de l'article és apoteòsic, val la pena llegir-lo reposadament:

[...]Como apuntaba Emili Teixidor con la lectura, el amor a las matemáticas "es como contagiar cualquier otra convicción profunda: sólo se puede conseguir sin imposiciones, por simple contacto, imitacion o seducción. No se trata de llenar ningún vaso vacío, sino de prender en una zarza el fuego que nos agita. Por el simple contacto de una llama.[...]

Ah! és realment zen! I és la negació directa de qualsevol ciència de la didàctica, perquè posa la transmissió dels coneixements entre un professor i un estudiant en un pla espiritual metafísic impossible de teoritzar. Una cosa o l'altre? No! totes dues, perquè com deia abans, es tracta de soltar frases seductores i sentències grandiloqüents. I fer del professorat de matemàtiques el què es coneix com fer "la puta i la ramoneta".







No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada