miércoles, 17 de abril de 2013

Steve Jobs, Apple i els recursos didàctics



Acabo de llegir la biografia “oficial” de Steve Jobs, el fundador d’Apple, “Steve Jobs, (Walter Isaacson) RosaDelsVents”

Ens pot agradar més o menys, o gens ni mica, la forma com Jobs entenia la informàtica, radicalment antagònica als principis del software lliure, però sigui com sigui, s’ha de reconèixer que ha sigut una persona absolutament fonamental dintre de la història de la informàtica de consum. Al llarg de tres dècades va desenvolupar una sèrie de productes que van transformar indústries senceres: L’Apple II, El Macintosh, Toy Story i altres èxits de Pixar, Les Apple Stores, L’iPod, L’iTunes Store, L’iPhone, L’App Store, L’iPad, L’iCloud, i la mateixa Apple.

Només al final d’aquesta biografia, allà per la pàgina 600 podem llegir alguna cosa sobre les seves idees al voltant de l’educació i els materials didàctics. Parla sobre el sistema educatiu dels Estats Units, però el que diu podria molt bé aplicar-se a casa nostra.

[...]La major part de la conversa durant el sopar va ser sobre l’educació. [Rupert] Murdoch acabava de contractar de contractar Joel Klein, l’antic regidor del Departament d’Ensenyament de l’Ajuntament de Nova York, per iniciar una divisió de currículum digital. Murdoch recordava que Jobs no donava gaire crèdit a la idea que la tecnologia pogués transformar l’educació. Però Jobs coincidia amb Murdoch que el negoci dels llibres de text en paper estava perdut a causa dels materials digitals d’aprenentatge.
De fet, Jobs tenia en el punt de mira els llibres de text i eren el proper negoci que volia transformar. Creia que era una indústria de vuit mil milions de dòlars anuals madura per a la destrucció digital. També estava sorprès pel fet que moltes escoles, per motius de seguretat, no tenien consignes i, en conseqüència, els joves havien de carregar una motxilla molt pesada amunt i avall. “L’iPad ho solucionaria”, va dir. La seva idea era contractar grans autors de llibres de text per crear-ne versions digitals i convertir-los en un element destacat de l’iPad. A més, va celebrar reunions amb les principals editorials, com ara Pearson Education, per associar-se amb Apple. “El procés pel qual els estats homologuen els llibres de text està viciat -va dir-. Però si els podem fer gratuïts i es llegeixen amb l’iPad, no cal que els homologuin. La pèssima situació econòmica d’alguns estats durarà una dècada i els podem donar una oportunitat per deixar de banda tot els procés i estalviar-se diners”.[...]

 [...]Jobs també va criticar el sistema educatiu del país, que considerava irremediablement antiquat i paralitzat per les normatives laborals dels sindicats. Fins que no es desfessin dels sindicats de professors, no hi havia gairebé cap esperança d’escometre una reforma de l’educació. Calia tractar els professors com a professionals, i no com a obrers d’una cadena de muntatge. Els directors d’escola haurien de tenir la potestat de contractar-los i acomiadar-los en funció de la seva qualitat professional. Les escoles haurien d’estar obertes fins a les sis de la tarda i hi hauria d’haver classes onze mesos l’any. Era absurd, va afegir, que les aules del país encara estiguessin pensades perquè els professors expliquessin amb pissarres i utilitzessin llibres de text. Tots els llibres, els materials d’aprenentatge i les avaluacions haurien de ser digitals i interactius, fets a la mida de cada alumne i amb feedback en temps real.[...]

 [...]Jobs li va preguntar per l’educació, i [Bill] Gates li va fer un esbós de com veia ell les escoles del futur, amb els alumnes mirant conferències i vídeos de les lliçons tots sols i el temps d’aula dedicat a debats i resolució de problemes. Van estar d’acord que, sorprenentment, fins en aquell moment els ordinadors havien tingut poc impacte a les escoles, molt menys que en altres àmbits de la societat com ara els mitjans de comunicació, la medicina o el dret. Perquè això canviés, va dir Gates, els ordinadors i els dispositius mòbils haurien de concentrar-se a oferir lliçons més personalitzades i un feedback motivador.[...]

No es pot evitar fantasejar sobre què hagués passat si el càncer no hagués posat fi a la seva vida i hagués tingut temps en revolucionar el món de l’educació, tal i com ell mateix afirmava que s’havia proposat com a següent objectiu professional. Potser el món educatiu necessitaria d’una figura tan seductora com la del Steve Jobs per deixar enrere, per fi, els llibres de text propis de segles passats i donar pas als materials didàctics digitals, propis del segle XXI. Però a quin preu?

De la mateixa manera com Jobs es va presentar als directius de la indústria de la música i els va dir: “Mireu, se us ha acabat el xollo de vendre CDs a 20 euros, però gràcies al meu iPod i el meu iTunes, encara podreu vendre cançons soltes a 99 cèntims, us hi apunteu o desaparegueu”, i de la mateixa manera com es va presentar als directius de la indústria de la premsa escrita i els va dir: “se us ha acabat el xollo de vendre diaris en paper a 1,30 euros, però gràcies al meu iPad i a la meva App Store, encara us podreu guanyar les garrofes venent subscripcions digitals. Us hi apunteu o desaparegueu.”, no costa molt d’imaginar a Jobs davant dels directius de les editorials dels llibres de text... Però què els diria? “Eh! Se us ha acabat el xollo de vendre llibres de text en paper als estudiants a 30 euros la unitat, però mireu, amb les meves maquinetes encara els podreu vendre...” què? lliçons soltes a 0.99 €? exercicis a diguem 0,25 €?

Avui 16 d’abril el diari “El País” porta la notícia “París contra la AppStore” sobre un polèmic tancament per part d’Apple d’una aplicació anomenada “AppGratis” de la botiga oficial AppStore. Com a justificació del seu tancament, podem llegir algunes de les seves normes:
2.20: que prohíbe que una aplicación tenga varias versiones.
2.25: “las aplicaciones que promocionan otras y puedan crear confusión con la propia AppStore serán rechazadas”.
2.12: “Las aplicaciones que no se consideren útiles, que sean sencillamente una réplica de sitios web o que no ofrezcan entretenimiento, pueden ser rechazadas”.

Em recorden molt a aquelles normes que podem veure a alguns bars del nostre país, com “Se prohíbe el cante i la palabra soez” o aquella de  “Se prohibe terminantemente traer comida de fuera”, o la clàssica “Servicio reservado a los señores clientes”, que tot plegat el que venen a dir és que s’està per guanyar diners sense complicar-se la vida.

Realment va per aquí el futur dels recursos educatius, del material didàctic? No és aquest el futur que jo vull, ni per a mí com a professor ni per als meus alumnes. Si Internet pot permetre a la comunitat educativa alliberar els recursos didàctics de la gàbia comercial de la industria editorial, no és per a acabar en cap cibergàbia, per molt glamorosa que sigui.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada