sábado, 29 de septiembre de 2012

The Digital Scholar (Martin Weller)





A mesura que es va expandint la galàxia de l’ensenyament virtual,  van sortint llibres que ens poden ser molt útils com a atles o  “guies del viatger”, que ens poden ajudar a  orientar-nos entre tantíssims nous conceptes que van apareixent cada dia, a mida que la tecnologia entra dintre de l’experiència de l’ensenyament-aprenentatge.
The Digital Scholar, How Technology is transforming acadèmic practice” de Martin Weller (2011) ens ofereix una visió actualitzada de les transformacions que les noves tecnologies estan produint dintre del món de l’ensenyament.


Llegint aquest interessantíssim llibre podem comprovar com el protagonisme de l’ensenyament virtual ja no el trobem a les estructures, les plataformes d’aprenentatge virtual sinó que passa als “learning objects”, els continguts didàctis. És a dir, ja ha passat a la història l’època en la què fer servir les TIC a l’àula volia dir “penjar quatre coses del Moodle de l’institut”. Actualment els contenidors i gestors de continguts (Moodle, Google Docs, Slideshare, Wikipedia, etc...)  són ja  eines totalment consolidades, i l’accés a aquestes eines (i per tant als continguts) a través d’internet és ja universal. Actualment la qüestió no és  com oferim continguts, sinó què continguts oferim, i com són aquests continguts, què forma tenen.

Un dels conceptes clau (per a mi el més important) quan parlem de continguts digitals és “openness” : Com és d’obert un contingut, quina és la llibertat que té un determinat contingut didàctic per a poder ser redistribuït, modificat, readaptat a contextos educatius diferents... Aquest llibre dedica un capítol a aquest concepte (“Openness in Education”).

Normalment són interessos econòmics els que fan que determinats continguts didàctics no siguin oberts, el cas més obvi és el de les empreses editorials de llibres de text que han invertit diners en la creació d’uns materials i que per tant no volen que es puguin copiar lliurement.  Però també hi ha qüestions tècniques que es podrien evitar fàcilment. Jo sempre poso com a exemple un cas que em va passar fa uns anys. A l’institut on treballava l’equip docent de quart d’ESO  havíem d’escriure un nou crèdit de síntesi relacionat amb el món laboral, i a mi em va tocar desenvolupar, com a professor d’aquesta assignatura, l’apartat de matemàtiques. Buscant per internet vaig trobar una unitat didàctica per a treballar la nòmina laboral des del punt de vista matemàtic, cosa que em venia perfecte. Aquesta unitat didàctica desenvolupava els diferents apartats d’una nòmina (l’encapçalament, els percentatges d’IRPF, els sumatoris per apartat, les quotes a la Seguretat Social...) d’una manera clara i entenedora, amb exemples i exercicis proposats i amb solució. El problema? Que  tot aquest material venia presentat com a pàgina web interactiva en Flash, i el crèdit de síntesi s’havia de desenvolupar en paper, sense ordinadors. I vet aquí la feinada que vaig tenir en anar capturant totes  aquelles pantalles d’explicacions i exercicis interactius  i “picant-les” una a una al processador de textos per  obtenir  una versió imprimible. Aquella unitat didàctica estava molt bé, però no era gens oberta. Però és que a més a més, resulta que aquella unitat didàctica és una Llicència retribuïda del Departament d’Ensenyament, és a dir, va ser un treball desenvolupat (i retribuït) amb la finalitat de poder ser utilitzat als instituts. Jo penso que quan parlem de materials didàctics pagats amb diners públics, aquests materials s’han depresentar amb uns formats oberts,  s’han de produir materials que puguin ser reaprofitats després en contextos diferents: (interactius, imprimibles...)

Un altre concepte que també es desenvolupa en aquest llibre és el de “A Pedagogy of Abundance”, una pedagogia de l’abundància. La idea seria que el marc conceptual que tenim al parlar de materials didàctics seria el marc econòmic, i la economia es basa fonamentalment en la idea de que els continguts, els objectes són escassos, i per tant cars. Però la digitalització dels continguts ens porta a un context totalment diferent, on els materials didàctics són abundants, i molt, però que molt econòmics de realitzar i distribuir. 

A la pàgina 162 en trobem una llista de característiques:
Any pedagogy of abundance would then, I suggest, be based on the following assumptions:
-  Content is free – not all content is free, but increasingly a free version can be located and so an assumption that this will be the default is more likely than one based on paywalls or micropayments.
- Content is abundant – as covered above, the quantity of content is now abundant as a result of easy publishing formats and digitisation projects.
- Content is varied – content is no longer predominantly text based.
-  Sharing is easy – as I have suggested in Chapter 7, there are now easy ways to share, so the ‘cost’ of sharing has largely disappeared.
-  Social based – this may not necessarily entail intensive interaction; filtering and sharing as a by-product of individual actions constitutes a social approach to learning.
- Connections are ‘light’ – as with sharing, it is easy to make and preserve connections within a network since they do not necessitate one-to-one maintenance.
-  Organisation is cheap – Clay Shirky (2008b) argues that the ‘cost’ of organising people has collapsed, which makes informal groupings more likely to occur and often more successful: ‘By making it easier for groups to self-assemble and for individuals to
contribute to group effort without requiring formal management, these tools have
radically altered the old limits on the size, sophistication, and scope of unsupervised
effort’.
- Based on a generative system – Zittrain (2008) argues that unpredictability and freedom are essential characteristics of the Internet and the reason why it has generated so many innovative developments. Any pedagogy would seek to harness some element of this generative capability.
- User-generated content – related to the above, the ease of content generation will see not only a greater variety of formats for content but courses being updated and constructed from learner's own content.

La base de l’economia és que tot el que és escàs és valuós i per tant car. Però què vol dir valuós? L’or és escàs i per tant molt valuós, econòmicament parlant, és molt car, però inútil: no te’l pots menjar ni t’ensenya res ni pots entretenir-te amb ell una tarda de pluja. I en aquest sentit serien igualment valuoses, per exemple, les obres pictòriques  de Barceló o Tàpies.
Però no podem aplicar aquests conceptes als materials didàctics: Un recurs didàctic no perd el seu valor perquè sigui distribuït massivament per Internet, la mateixa equació interessant pot ser resolta per infinitat d’estudiants sense perdre el seu valor “didàctic”.

Ara bé, una cosa és el valor d’un determinat recurs educatiu, i una altra ben diferent és el prestigi del professor o professora que l’utilitza. Si jo com a professor baso el meu prestigi en els exercicis que selecciono i ofereixo als meus alumnes, si aquests exercicis circulen lliurement per internet, el meu prestigi desapareix, (o la fantasia del prestigi).
Al començament de la meva carrera com a professor vaig estar treballant durant anys a una de les barriades més pobres de l’extraradi de Barcelona. Aquell institut tenia una taxa d’absentisme escolar altíssima, que podia arribar en molts casos al 40 o al 50%.  Amb problemes socials i de barri realment greus, fer classe era realment difícil. I dintre d’aquest context, era tal la diversitat de nivells que havien dintre de l’aula que  la utilització del llibre de text era senzillament impossible.  Tots els professors i professores sabíem perfectament que fer comprar a aquells alumnes un llibre de text de matemàtiques era llençar els diners, però sistemàticament, any rere any, els hi fèiem comprar igualment. I quan jo preguntava als meus companys perquè demanàvem un llibre que a la pràctica seria inadequat, en comptes de fer servir uns materials propis adequats al nostre  context educatiu,  la justificació era que “és que el llibre dóna prestigi”.  Per alguns companys meus d’aquella època, el  deixar de demanar el llibre de text  representava perdre la última sensació de prestigi, de qualitat en la seva feina.
  

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada