Una carta al diari

Trobo que aquesta carta al diari La Vanguardia és una magnífica expressió del major disbarat educatiu actual: La (no) integració del llibre de text dintre de la formació.

Aquest pare, des de la seva responsabilitat educadora, reivindica el poder comprar algun llibre de text per tal de completar la formació que el seu fill pugui rebre a l’escola. Fins aquí perfecte, però és que afirma que “[...]encara que els pares els demanin, els nens només reben fotocòpies[...]”.

Afirmar que nosaltres els professors puguem prohibir als pares comprar qualsevol tipus de llibre per a millorar la formació dels seus fills és totalment fals i terriblement ofensiu, quan són les editorials, amb el seu model comercial les úniques culpables de què els llibres de text estiguin fora dels circuits de distribució natural: les llibreries.

Perquè aquest pare no pot anar a la llibreria del seu barri i comprar els manuals de matemàtiques que vulgui i comparar els preus i continguts? Perquè les empreses editorials no ho volen així. Perquè per a les empreses editorials els pares senzillament no compten. Només compten les grans comandes anuals que el comercial de torn pugui rebre de tota l’escola, una única venda anual de llibres mitjançant l’Ampa i adéu siau fins a l’any que ve.

Perquè no hi ha llibres de text a les biblioteques públiques de barri?

El problema no és el llibre de text, sinó el model comercial de distribució que imposa el lobby editorial, darrere del qual s'amaga una indústria totalment subvencionada amb diners públics, els diners dels pares.

En un moment com el actual, en el qual els professors pràcticament hem de fer programacions de curs “a la carta”, adaptades a les necessitats educatives específiques de cada alumne, el model “el mateix llibre per a tots els alumnes” de les editorials és un despropòsit absolut, la negació directa del concepte d'adaptació individual.

I el pitjor de tot és el silenci acadèmic al voltant d'aquest tema. La compra de llibres de text “a granel” per les escoles i instituts és una mena de “dogma de fe”. Des de les altes instàncies didàctiques i educatives mai no és qüestionat o analitzat. El principal producte educatiu, que mou centenars de milions d'euros cada any, queda fora de tota crítica. Un cop més ens trobem davant d'un producte "públic-privat": Públic per a rebre els diners públics però privat per a quedar fora de qualsevol auditoria pública.

Aquest senyor acaba la carta dient que un llibre és "[...]un recurs per fer front a l'eventual possibilitat que el seu mestre tingui una formació millorable[...]". Sense comentaris.

InBloom: DataMining a l'escola pública

El DataMining és una pràctica empresarial que consisteix en recollir moltíssimes petites dades, fins a la més insignificant, analitzar-les mitjançant enormes processadors per extreure'n informacions que puguin millorar la producció i el benefici.

Per exemple, una baixada en el nombre de bitllets comprats a una determinada línia de tren pot indicar que els seus revisors no estan fent prou bé la seva feina, fins i tot es pot determinar quin és el revisor que falla creuant aquestes dades amb les dades dels horaris dels revisors. I tot plegat es realitza ben lluny del lloc de treball.

O un volum significatiu en el nombre de reclamacions per un producte defectuós s'analitza fins a deduir que tal transportista o intermediari va ser negligent o que un determinat proveïdor, potser a l'altra punta del món, no va complir amb els nivells de qualitat exigits.

Només les grans corporacions empresarials disposen de la enorme potència informàtica que necessiten aquestes sistemes DataMining, la immensa capacitat de memòria per a recollir els milions i milions de petites dades que hi arriben, la no menys immensa capacitat de càlcul per a analitzar-les de mil maneres diferents per extreure'n informació significativa, i de la tecnologia que hi ha darrere dels algoritmes d'aquestes supercomputadores.

Les grans empreses estan invertint enormes quantitats de diners en el desenvolupament d'aquests sistemes informàtics, perquè veuen com la seva utilització proporciona informació per optimitzar la producció i la rendibilitat, a un cost mínim.

A més a més, aquests sistemes són adaptables, és a dir, un sistema que funciona per a una empresa tèxtil també pot ser bo per a una empresa de telefonia o de farmàcia. Un cop s'ha realitzat l'enorme inversió en computadores i tecnologia, és un servei més que es pot oferir... Per què no també a l'escola pública?

InBloom és una iniciativa que va rebre 100 milions de dòlars de finançament per la més gran i poderosa fundació filantròpica del món, la Bill & Melinda Gates Foundation, (aquí filantròpica potser s'hauria d'entendre en el sentit de no haver de pagar impostos) amb l'objectiu de revolucionar totalment el món de la escola pública dels Estats Units.

Consisteix en passar totes les dades dels alumnes, fins i tot les més íntimes i personals (familiars, racials, mèdiques, acadèmiques...) a un enorme gestor extern a l'escola, on també arribaran totes les dades, fins i tot les més ínfimes de l'evolució acadèmica de cada alumne. Totes aquestes dades són analitzades contínuament per aquest sistema que retorna a l'escola la informació processada de com evoluciona cada alumne, i a més a més, ofereix aquesta informació a les empreses educatives per a que puguin proporcionar productes didàctics específics a la situació i necessitats de cada alumne.

Que el gestor informàtic d'aquest sistema sigui propietat del magnat Rupert Murdoch no és res que sembli preocupar als il·luminats promotors d'aquesta iniciativa. Tot plegat no té cap cost per als pares, per a l'escola ni per al sistema educatiu públic americà. Qui podria negar-s'hi? Sobretot perquè les lleis federals que fins ara prohibien taxativament que les dades personals dels alumnes poguessin sortir de l'escola han sigut anul·lades.

Molts pares han expressat la seva por i el seu rebuig a que tota la informació dels seus fills sigui gestionada des de empreses privades, i moltes associacions de professors han expressat la seva perplexitat en el que interpreten com un cavall de Troia per a sotmetre a la lògica empresarial la experiència educativa.

El vídeo promocional de la pròpia InBloom mereix un estudi. És impressionant. De veritat que fa por.

Observeu com és la escola ideal segons la pròpia InBloom. La mestra no deixa ni per un moment d'introduir dades i més dades a la seva tablet, a més a més de que tot el que els xiquets fan queda recollit amb les seves pròpies tablets escolars. Vegeu com tota aquesta informació retorna des de InBloom a la mestra, a la directora de l'escola, als pares (i hem de suposar que també a les autoritats educatives) en forma de gràfics de pastís, de gràfics de barres (sempre ascendents, sempre a millor).

El meu moment preferit d'aquest vídeo és quan la mare li diu al seu fill que en cinc minuts deixi de veure la televisió i es posi a llegir un llibre (no un llibre de paper, esclar, un llibre digital que apareix a la pròpia pantalla del televisor), la mare escriu a la seva tablet la notificació i al instant al nen li apareix a la pantalla del televisor la nota de la mare, però és que la mare i el nen estan al mateix espai, a uns cinc o sis metres de distància l'un de l'altre.

La figura de la mestra queda reduïda a ser només un recol·lector de dades, perquè aquests sistemes necessiten quantitats enormes de dades, un fluxe continu de informació, un sistema que li diu a la mestre tu ves apuntant a la teva tableta, que nosaltres fem la resta. El protagonisme de l'experiència escolar ja no el té la mestra, sinó el sistema informàtic InBloom i les grans empreses educatives darrere d'aquest.

El valor de la possessió i la possessió dels valors

"Textos MareaVerde" és una iniciativa d'un grup de professors i professores de Madrid sorgida dintre del moviment "Marea Verde" de defensa de l'escola pública contra les retallades, per al desenvolupament de llibres de text lliures i gratuïts, creats pels propis professors.

http://textosmareaverde.blogspot.com.es/

Onda Cero Zaragonza els va fer una petita entrevista a finals d'agost (a partir del minut 16):

http://www.ondacero.es/audios-online/emisoras/aragon/zaragoza-onda/zaragoza-onda-280813_2013082800071.html

És molt interessant escoltar el punt de vista del representant del sector editorial, que parla en primer lloc, i els seus arguments a favor de que els alumnes comprin llibres de text en paper, i comparar-los amb els que dóna el representant del moviment "Marea Verde" que parla a continuació. Com és usual, per al representant editorial tot el que no sigui un llibre,amb tapes, llom...etc és automàticament valorat com de baixa qualitat. Per a ell si no és llibre són fotocòpies, i si són fotocòpies són fulls sueltos, sinònim categòric de materials de baixa qualitat. Aquest senyor afirma que per a ell, les fotocòpies són "hojas de libro caidas", i fica al mateix sac els bancs de llibres, els préstecs de llibres...

Mentre que per al representant de "Textos Marea Verde", les fotocòpies són només una forma més d'oferir els materials docents als alumnes, entre moltes altres: Visualització amb Tablets, portàtils, projectors a la pissarra, mòbils...

Però el més significatiu arriba quan el representant de les editorials afirma "[...]yo creo que este país necesita una conciencia muy fuerte sobre el valor de la educación, el valor del libro, el valor del libro impreso o como se quiera, pero el valor de la posesión[...]". Aquí aquest senyor introdueix un concepte, "la possessió", (al què dóna categoria de valor!), que en principi hauria de ser radicalment incompatible amb "la cultura", perquè la cultura és quelcom que es comparteix, que es difon lliurement: La meva cultura no implica la falta de cultura de ningú més, mentre que la meva possessió d'un determinat objecte implica la falta de possessió d'aquest determinat objecte per part de ningú més. Sí, realment estem davant d'un bon tema de debat.

Correcció automàtica d'exercicis

Tot i que han passat més de quinze anys, encara recordo com era d’avorrit l’anar a classe a la facultat de Matemàtiques de Barcelona, tantes i tantes hores on no podies fer res més que prendre apunts de tot el que el professor anava escrivint a la pissarra, pàgines i pàgines de teoremes i demostracions, hora rere hora, entenent amb prou feines la meitat de la meitat de la meitat de tot el que aquell matematicosàure de torn anava dient i escrivint. I així dia rere dia, setmana rere setmana fins que al final t’ho jugaves tot en un únic examen quadrimestral  terrible.  Amb algunes assignatures fins i tot corrien entre els estudiants apunts que anaven passant d’any en any amb els què podies comprovar fins a quin punt aquell professor repetia, exactament igual any rere any el mateix discurs, pràcticament amb les mateixes paraules.

Aquest estiu tot va començar com una petita discussió de cafè bar amb un amic que si existeixen o no els ordinadors quàntics, que sí ,que no, que mirem‘ho al google, que si aquesta web no és de fiar, que si mira aquesta altra, i vaig acabar inscrit a un curs MOOC de programació quàntica de la Universitat de Berkeley, (“CS-191x Quantum Mechanics and Quantum Computation”)  mitjançant la plataforma edX (www.edx.com) .

Ha sigut la meva primera experiència real en un entorn MOOC i la he trobat molt positiva. La seva dinàmica és molt viva, amb unitats didàctiques setmanals, consistents en llegir i estudiar uns documents en pdf i mirar uns vídeos. A més a més tens a la teva disposició un espai fòrum per a preguntar i comentar amb la resta d’estudiants.

Aquestes universitats amb aquests cursos et venen a dir que si el que vols és assistir a classe en el sentit “bàsic” d’escoltar al professor i prendre apunts, no cal que et matriculis, ni tan sols cals que vinguis, ja et passem els vídeos de les classes i els apunts, totalment gratis, per a que els vegis tranquil·lament a casa teva. Aquesta primera diguem “capa d’experiència estudiantil” te la donen de franc.

A més a més de llegir pdf’s i mirar vídeos, setmanalment has de realitzar un test que t’avalua si realment has entès o no els conceptes que es van donant. I aquestes proves es corregeixen de forma totalment automàtica, mitjançant un nou software d’intel·ligència artificial que aquesta plataforma edX ha començat a experimentar aquest mateix any.

La correcció automàtica de proves significa poder oferir als estudiants molts més elements d’avaluació, (d’autoavaluació) que els permetin comprovar els coneixements adquirits, no només una vegada al final del curs, quan ja no es pot fer res, sinó de forma contínua i integrada al llarg de tot el curs, donant a l’estudiant l’oportunitat de repassar i aprofundir tots els continguts.

Però el que més m’ha cridat l’atenció és que, a més a més dels típics exercicis de resposta múltiple i de resposta purament numèrica...

...aquesta plataforma incorpora un editor d’equacions que permet escriure resultats matemàtics complexos, “amb lletres”, i un intèrpret que permeti identificar expressions matemàtiques equivalents, (que m’imagino que serà com el que desenvolupa Wolfram i el programa Mathematica). 

Toomates incorpora des de fa anys un sistema de correcció automàtica d’exercicis numèrics, però aquestes grans plataformes e-learning com edX, Coursera (www.coursera.org)  o Udacity (www.udacity.com)  van molt més enllà, i el resultat és sorprenent.

Inevitablement aquestes noves eines de correcció automàtica d’exercicis han encès un gran debat a les xarxes socials, on moltes persones expressen els seus dubtes sobre la viabilitat i utilitat real d’aquestes eines.

Òbviament, la polèmica està servida quan es treu del seu context natural  i es porta a contextos per als quals no s’ha pensat: Podem llegir un comentari en contra en un article del New York Times: […]Last year when my daughter was in 7th grade, her teacher started using computer essay grading. She would write her essay at home, using the computer, and would get a score. My daughter loves to write but got frustrated because the computer insited on correcting the grammatical errors of portions of the essay in which she used poetic language.[...]. Decididament no té sentit aplicar la correcció automàtica a textos amb llenguatge poètic, és clar, (què bèstia aquest professor!), però podem pensar que pot trobar molt camp de desenvolupament en l’aprenentatge de les matemàtiques.

Un punt polèmic interessant és la valoració del treball del professor corregint proves. Les hores que es passa corregint els exàmens, serveixen per a alguna cosa realment? Els defensors de la correcció automàtica d’exercicis reivindiquen que aquestes eines “alliberen” al professor de la feina de corregir per poder dedicar aquest temps  a altres coses “millors”, però  els contraris proclamen que precisament el corregir les proves, amb retolador vermell  i a mà, forma una part substancial de l’experiència del professor, no és  cap “temps perdut”. 

Un altre punt polèmic és el “feedback”. Els defensors dels sistemes automàtics de correcció troben inadmissible que actualment un alumne hagi d’esperar setmanes a que el professor acabi de corregir els exàmens, i reivindiquen la correcció instantània que proporciona l’ordinador, que assenyala a l’estudiant en aquell moment i tantes vegades com vulgui, en quins elements ha de millorar. Els contraris a aquests sistemes denuncien la diguem “dèria de la instantaneïtat”  actual, i afirmen que no per molt avaluar necessàriament s’aprèn més.

Recordo que de jovenet treballava els estius a un Garden Center venent tot tipus d’eines i estris per al jardí. Disposàvem de màquines tallagespa a motor i manuals, i quan un client em demanava la meva opinió sobre quina era millor comprar, jo sempre deia el mateix: La màquina manual li ofereix el plaer de tallar la gespa vostè mateix, i la màquina a motor li allibera d’haver de tallar la gespa vostè mateix. És una qüestió molt personal, però el que està clar és que si parlem de jardins molt grans, la màquina a motor és la única opció realment vàlida. De la mateixa manera, la correcció automàtica o manual d’exàmens pot ser una opció molt personal de cada professor, però en entorns de molta massificació d’alumnat no deixa de ser una opció molt a tenir en compte.

Insatisfaccions bàsiques

Dos vídeos que he vist ultimament al Youtube:

El d'una professora que expressa la seva insatisfacció al veure com la seva feina esdevé més i més  burocràtica, impersonal, alineada...

I el d'un estudiant que expressa la seva insatisfacció amb un sistema escolar sense humanitat, reduït a una successió de proves selectives: "I Will Not Let An Exam Result Decide My Fate"

L'escola és una eina social. I de vegades una eina esdevé insatisfactòria perquè li demanem massa, perquè abusem d'ella. Pensem per exemple en una clau fixa:

Aquesta clau fixa és dels números 16 i 17, i significa que, com a eina, només serà satisfactòria per collar o afluixar cargols del 16 o 17.

Això significa que si has d'afluixar cargols de moltes mides, (i vols que sigui una experiència satisfactòria)  t'has de proveir de moltes claus com aquesta

Fins aquí tot està clar. Però ara comença el fenòmen "teletienda" de l'escola actual:

Pensem ara en una clau anglesa:

Una clau anglesa és una clau que, en principi, substitueix ella sola a tot un joc de claus fixes, fantàstic oi?, Aparentment podriem dir que no cal haver de disposar de tantes claus fixes diferents si disposem d'una clau anglesa adaptable a qualsevol mida de cargol.

Però si aneu a qualsevol taller mecànic mínimament seriós, segur que observareu un enorme joc de claus fixes, perquè?

Perquè una eina polivalent no serà mai tan satisfactòria com una eina específica, i si es tracta d'afluixar un cargol difícil, disposar només d'una clau anglesa pot esdevenir una experiència molt insatisfactòria, per al mecànic, per al cargol i per a la pròpia clau anglesa que pot acabar inservible.

I podem anar encara més enllà amb la metàfora. Al mercat podem trobar unes eines multiús fantàstiques que, suposadament, podrien substituir a tota una caixa d'eines:

Oi que són boniques? Visualment són molt més atractives (res a veure amb la senzillesa de la clau fixa de dalt), però proveu de fer-la servir i veureu com acabarà de malament, i com el resultat serà insatisfactori.

La societat actual vol que l'escola sigui la "navalla suïssa" educativa, una eina que serveixi per a tot i que solucioni tots els problemes (acadèmics, laborals, personals...)

Una pretensió alimentada des de les pròpies institucions educatives que funcionen com "teletiendas" del bueno-bonito-barato ("Educat1x1", "Competències bàsiques"...), per a major glòria dels gurús educatius de canapè de truita de patata dels ICES. Una escola "multiús", de professors i professores "multiús", una immensa font social de multi-insatisfaccions.

Enunciats de lectura flexible (Noves tendències didàctiques PAU 2013)

Tots els professors i professores de matemàtiques vam poder gaudir de les indicacions i idees que el Sr. Claudi Alsina ens oferia a  La Vanguardia del 10 de Juny del 2013, orientacions per a millorar les classes i motivar als nostres alumnes:

[...]Alsina és partidari de provocar la sorpresa davant la bellesa i les característiques d’objectes reals que participin de principis matemàtics (mosaics, calidoscopis, políedres, dissenys minimals…) i davant objectes matemàtics abstractes de propietats enginyoses. Buscar la sorpresa davant la genialitat d’un raonament, la visualització d’un problema o d’una solució inesperada. Claudi Alsina apunta la necessitat de divertirse fent matemàtiques, a través de la participació activa, el caràcter lúdic de les presentacions (ús de taulers, dòminos, cartes, cubs, daus…) o associada a l’existència al mercat de jocs d’ordinador.[..]


Podem suposar que, dies després, el propi senyor Alsina, com a responsable de les proves de selectivitat, va posar en pràctica aquestes idees, en particular allò de "objectes matemàtics abstractes de propietats enginyoses", en concret al primer exercici de la prova:

A un sistema d'equacions, com tothom sap, les lletres x , y , z representen nombres sota algunes condicions, és el principi fonamental de l'àlgebra.
A més a més, algunes altres lletres a , b , c també poden representar nombres, els anomenats paràmetres...

Però la novetat d'aquest any està en què algunes lletres (en concret la segona x de la tercera equació) poden representar alguna altra cosa (un nombre o una altra lletra...) o no. L'alumne de selectivitat davant d'aquest enunciat, havia de decidir: O bé deixar la segona x de la tercera equació tal qual, assumint que els responsables d'una prova tan important no haurien deixat passar un error així, o bé canviar la segona x per una z, pensant que sí, que als responsables d'aquesta prova de 30000 alumnes se'ls va colar un error tan bèstia.

A més a més, els professors que estaven presents a les proves com a vocals també van poder participar activament de  "la participació activa, el caràcter lúdic de les presentacions", donant més temps als alumnes, dient que es tractava d'una errata, uns altres que no, provocant "la sorpresa davant la bellesa i les característiques d’objectes", que diria el Sr. Alsina.

El propi diari La Vanguardia, un dia després (15/6/2013), publica sobre aquest error de les pau
- Una editorial
- Una carta d'una estudiant afectada
- Un article a dues pàgines

I el que és molt millor, també participa d'aquesta nova tendència de les matemàtiques dels enunciats flexibles, perquè tot i què el seu editorial es titula "Selectivitat: Errors inadmissibles", publica aquest mateix exercici canviant una altra lletra!

En particular la i grega de la segona equació a La Vanguardia ara és una i llatina, (seria interessant comprovar si la versió en castellà d'aquest diari manté o no la i grega, és a dir, que la i grega aïllada no va passar el corrector ortogràfic d'aquest diari, si? no?)

Un cop més, els professors de matemàtiques d'aquest pais estem d'enhorabona, perquè ara el sistema incorpora la unitat imaginària, els nombres complexos, ja no dóna les dues solucions que aparèixen (això, dintre d'aquestes noves tendències importa ben poc), sinó que són

Amb 2x: a = -5 +i/2 , b = -1 + i/2 , c = -3 + i /2
Amb 2z: a = 5/2 +i/2 , b = 1/2 + i/2 , c = 3/2 + i/2

Personalment crec que això és imparable, estem davant d'una nova era de les matemàtiques, en la què es van consolidant totes les noves tendències de tots aquests grans il·luminats i gurús de la didàctica que pul·luen per les altes esferes educatives, tan lluny com poden de les aules. Som-hi companys! Erradiquem del tot la disciplina antiquada de l'àlgebra de "la vieja escuela", saltem tots junts, professors i alumnes, de cap a la piscina de les competències bàsiques, gaudint tots de "la necessitat de divertirse fent matemàtiques, a través de la participació activa, el caràcter lúdic de les presentacions", Diguem sí a les matemàtiques flexibles, on una cosa pot ser la cosa o una altra cosa, que només son lletres!

Com diria el meu pare, vamos a ir a la gloria.

Impacte en els ecosistemes existents

Divendres a la tarda. Entro a la llibreria Caselles de Lleida a la búsqueda d’una bona novel·la de ciència ficció per a aquest cap de setmana de tres dies. Sóc un fanàtic de les novel·les “space opera” i surto de la llibreria amb “Ingenieros de Mundo Anillo”, de Larry Niven, la segona part de “Mundo Anillo” que vaig llegir fa temps i que em va agradar molt. Lectura i diversió garantida per als tres dies.

Però em sorprenc a mí mateix comprant també el llibre “Escola nova, poble lliure”, de l’exconseller d’Educació Ernest Maragall. El relat en primera persona de la seva experiència com a conseller d’Educació de la Generalitat al llarg del segon govern del tripartit. Realment em passaré el cap de setmana llegint un llibre de com funciona la meva feina?

He trobat aquest llibre realment interessant, jo el proposaria com lectura obligatòria per a tots els alumnes del màster del CAP, perquè realment pots veure com és “per dintre” l’experiència del poder dintre de l’administració pública, i la infinitat d’equilibris que un conseller ha de fer per diguem-ho així, sobreviure políticament.

Fins i tot el propi autor compara les seves experiències com a conseller amb  aquella sèrie mítica de la BBC, “Sí ministre”, on cada iniciativa proposada amb la millor voluntat del món per part del nou ministre xocava amb el immens mur el cos dels funcionaris i altres “poders fàctics” que donen cos a la maquinària de l’administració, aquell genial personatge Sir Humphrey.

Al llibre només apareixen els llibres de text al capítol 6: “La batalla de la innovació”, dintre de la secció en la què es parla del projecte Educat 1x1:

Pàgina 218: [...] Partíem de la hipòtesi que la transició a l’educació en el context digital era irreversible;  les solucions tècniques proposades podien evolucionar, però els sistemes i les organitzacions s’havien de dissenyar per a un funcionament indefinit. Aquesta consideració tenia repercussions sobre el que Xavier Kirchner en deia “impacte en els ecosistemes existents”: els sistemes de producció i distribució de continguts (món editorial); serveis educatius; comercialització i manteniment d’ordinadors personals i d’equips digitals a les aules; suport tècnic per a l’operativa dels centres... tot plegat es veia seriosament afectat amb el canvi dels sistemes educatius en el context digital. Calia començar a gestionar aquest canvi.

El primer obstacle, i el més important, que s’havia d’afrontar és referia al “problema generacional”. El canvi s’ha produït en una generació, i el cas és que la majoria dels docents d’avui no havien desenvolupat en la seva formació els competències que ara han d’ajudar a desenvolupar en els seus alumnes. L’estratègia de formació del professorat i d’assessorament permanent era l’eina possible per superar aquest obstacle, però havíem de fer les coses prou senzilles per tal que “l’escalabilitat” del professorat en aquest canvi fos àgil i ràpida.

El segon obstacle es referia a la qualitat dels recursos educatius en format digital a què tenien accés els centres docents. Des del primer moment vam defensar l’ús de recursos educatius produïts per editorials, professionals o empreses productores del sector de l’educació. No calia haver de recordar que es tracta d’un ús lligat de manera indestriable al pagament de llicències; una decisió, no obstant això, que ens va portar una bona colla de discussions, maldecaps i crítiques. Però crèiem que s’havia de fer d’aquesta manera: primer, per produir recursos educatius de qualitat, fa falta esforç i ofici, que s’han de compensar; segon, els formats d’encapsulat multimèdia dels materials digitals requereixen unes eines i uns coneixements en constant evolució que només estan a l’abast de les empreses que es dediquen a aquesta activitat; i tercer, hi ha un sector industrial emergent en les tecnologies de l’educació, i les empreses editorials que hi operen s’han de reconvertir. Com és aviat i millor ho facin, més possibilitats tindran d’ocupar llocs d’avantatge en el mercat global emergent.[...]

Pàgina 211:[...] Pel que fa a les editorials, era molt clar que la introducció dels ordinadors i de nous materials didàctics atacava la línia de flotació del mercat editorial; estàvem introduint el concepte segons el qual el pack bàsic dels materials didàctics no podia costar més de 30 euros a l’any. Naturalment, la resposta del sector editorial, i també del gremi de llibreters, va ser contundent. És cert, la proposta atacava el cor de la indústria del llibre de text, entre altres coses perquè estàvem dient que les famílies podien deixar de pagar els 250 o 350 euros anuals que pagaven pels llibres de text, un cos que a l’ESO superava àmpliament els 1000 euros per alumne i etapa. Tot d’una, la mateixa administració que havia ajudat a sostenir el sector editorial, un mercat dominat per un reduït nombre de grans empreses, apostava per canviar el sector amb una proposta que obligava a modificar els sistemes de producció i acceptar menys marges comercials. No cal dir que la batalla va ser dura, però ens vam sortir, perquè vam decidir tirar endavant i fer-ho de pressa. Les editorials van decidir apostar pel projecte, amb més o menys entusiasme com es pot suposar, però van anar apareixent materials que al començament tenien fortes mancances de qualitat, però que de mica en mica van anar millorant el producte.[...]

La lectura que faig no pot ser més clara:  Segons l’autor, nosaltres, els professors i professores ens hem de formar per a la utilització de recursos digitals, però mai tindrem dret a la creació d’aquests recursos, activitat reservada en exclusiva a les editorials.

Segons l’autor, la creació dels recursos, dels llibres, queda reservada a la indústria digital, a les editorals, que són les úniques entitats que tenen “esforç i ofici” per a crear recursos. Un exemple: Jo com a professor de matemàtiques he de ser modern i he de tenir l’ofici i capacitat per a projectar als meus alumnes una imatge sobre diguem la raó àuria a la pissarra digital de l’aula, però atenció! sempre comprada a la indústria editorial, “que s’han de compensar”. Mai no tindré la capacitat tècnica per crear jo mateix aquesta imatge(ni tampoc, m’imagino, la capacitat tècnica per compartir-la amb altres professors). No. Mai.

Òbviament, no puc estar més en desacord amb aquesta premissa. Penso que precisament la creació de materials didàctics (i el seu lliure intercanvi) per part del professorat (re)presenta una declaració de principis excepcional per a una experiència docent enriquidora. Amb tots els respectes per als professors que decideixen seguir un determinat llibre editorial,  l'opció de fer servir materials lliures propis (propis personalment o propis de la comunitat educativa)  hauria de ser una alternativa, una opció a defensar i protegir per part de les autoritats. Almenys serviria per forçar a les editorials a espavilar-se i millorar el seu producte comercial.

Però és que a més a més, de què ha servit tota aquesta defensa de la indústria editorial? Com ha agraït el món editorial aquesta declaració de monopoli comercial d'un pastís de 300 milions d'euros? L’autor no ho diu, però anys després la mateixa indústria editorial va tancar per la via judicial  el projecte, com ja vaig comentar en una entrada anterior d’aquest mateix blog (Vegeu http://toomatesbloc.blogspot.com.es/2012/11/the-last-big-cash-cow-es-el-llibre-de.html)

La indústria editorial ha demostrat que no té la menor intenció d’assumir el repte de la innovació educativa, només vol dur-se anualment els 300 euros x 1000000 alumnes = 300 milions d’euros venent any rere any els mateixos obsolets, antiquats i inútils llibres de text de matemàtiques en paper. (i les versions digitals d'aquests llibres són tan patètiques com veure una persona massa gran vestida amb robes de jove)

La realitat és que els professors i professores de matemàtiques tenim, cada dia més, a la nostra disposició unes eines informàtiques fantàstiques que ens permeten crear i gestionar els nostres propis recursos, i compartir-los per internet de forma lliure i gratuïta, i cada dia que passa la industria editorial esdevé un dinosaure absurdament enorme, inútil i consumidor d’enormes recursos econòmics.

Trobo curiós i significatiu que l’autor torni a referir-se a la indústria editorial després quan parla del malbaratament de diners de les empreses de transport escolar:

Pàgina 235: [...] Altre cop, l’educació havia de sostenir altres sectors o compensar despeses que poc o res tenien a veure amb el mateix sistema educatiu. En aquest cas, era evident que se substituïen les deficiències i mancances d’una xarxa de transport públic general o local que, ni de lluny, cobria aquest tipus de mobilitat social. La paradoxa era que, com passava amb les editorials i els llibres de text, algunes companyies de transport per carretera només eren econòmicament viables d’acord amb els elevats marges d’explotació obtinguts en el transport escolar.[...] 

No es poden dir les coses més clarament.