Ja he parlat dels MOOC anteriorment, l’última tendència en
E-learning que ens arriba dels Estats Units. La idea és ben simple:
cursos que s’ofereixen gratuïtament, on els estudiants tenen total
llibertat per entrar i sortir, avançar o tafanellar, i només al
final, i si volen, paguen per rebre un certificat de coneixements
després d’haver realitzat algun tipus de prova presencial.
La Vanguardia del dimarts
5 de febrer ens ofereix una doble pàgina analitzant aquest fenomen,
i el que més em sorprèn és la visió molt negativa, clarament
contrària d’Immna Tubella, la rectora de la UOC:
La UOC se desmarca y
recela de la iniciativa:
"Los MOOC representan
un modelo de autoaprendizaje absolutamente contrario a nuestra
experiencia. Es además un modelo etnocéntrico en el que un profesor
de Stanford puede tener un millón de matriculados que aprenden lo
mismo. Es una nueva forma de colonialismo educativo". Quien se
expresa con esta dureza es Imma Tubella, rectora de la UOC, que
aparentemente lidera una iniciativa cercana a estos cursos on line.
La rectora, cuyo mandato está en prórroga tras los ya "misteriosos"
retrasos en la elección de su sucesor, opina que "este tipo de
cursos no permiten el diálogo. En cambio, nuestro modelo implica
acompañamiento y tutoría, y se interactúa con el estudiante".
Para Tubella, que está a punto de trasladarse a París para impartir
clases sobre la importancia de las nuevas tecnologías en los nuevos
modelos de aprendizaje, "es necesario contextualizar y
solucionar los problemas de carácter local", un objetivo
difícil de conseguir con el modelo MOOC. Y también recuerda que los
cursos se han centrado casi exclusivamente en los ámbitos de las
matemáticas y la tecnología. La UOC, más partidaria de extender su
modelo de aprendizaje a otros puntos del planeta, está a punto de
firmar un acuerdo con una gran empresa de India para convertirse en
un referente alternativo a los MOOC.
Trobo que és molt xocant
que la UOC, que en principi hauria de ser el referent principal
d’aprenentatge online al nostre país, tingui aquesta visió tan a
la defensiva d’una tendència que acaba tot just ara de començar.
Quedem-nos amb la següent
frase de la senyora Tubella: “[...]Es además un modelo
etnocéntrico en el que un profesor de Stanford puede tener un millón
de matriculados que aprenden lo mismo. Es una nueva forma de
colonialismo educativo[...]”
Resulta que si anem just
un any enrere, la mateixa rectora oferia una entrevista “als
matins” de TV3 en la què afirmava que el camí per al futur de la
universitat era precisament fer “com a Califòrnia”, on un
professor podia donar la seva classe dintre d’un aula pràcticament
buida però que mitjançant internet aquella mateixa lliçó arribava
a milions d’estudiants. I llavors ho trobava fantàstic, sense cap
problema “d’etnocentrisme” ni “colonialisme educatiu”.
Reflexionem sobre aquesta
idea: si un professor o professora grava les seves classes i les
penja a la web de la universitat, és un valor que, d’alguna forma,
el professor perd i dóna a la Universitat, aquesta universitat
s’enriqueix amb aquests continguts, i quants més vídeos,
gravacions i material docent produeixin els seus professors i
professores molt millor (i la rectora contenta). Però si tot aquest
material va augmentant i augmentant, i comença a oferir-se a
estudiants fora de la pròpia universitat, a estudiants de tot el
món... llavors ja no fa tanta gràcia, llavors ho trobem agressiu,
invasor, i comencem a parlar de “colonialisme educatiu”.
Jo crec que al final, ens
agradi o no, els MOOC’s seran el futur en gran part de
l’ensenyament: Accés lliure i gratuït als materials docents, i
només hauràs de “passar per caixa” al final, si vols, a més a
més, realitzar algun tipus de prova presencial d’avaluació i
l’obtenció d’un certificat. I tot plegat dintre d’un context
global: poder accedir a qualsevol universitat del món sense cap
limitació territorial.
Quina és l’alternativa?
Aixecar fronteres territorials en Internet? No té cap sentit. Per
exemple, a Catalunya no existeix la possibilitat de poder cursar per
internet el màster de professor de secundària, l’antic CAP, i
què fan alguns estudiants que pel motiu que sigui no el poden
realitzar presencialment? Es matriculen a universitats on-line de La
Rioja o de Múrcia, per exemple, que si que n’ofereixen.
Trobo molt significatiu el
cas de l’UOC. A l’entrevista exhibeix la típica arrogància
dels “il·lluminats” d’Internet: Tothom (l’escola primària,
la secundària, la resta d’universitats diguem presencials) té la
culpa del fracàs educatiu menys nosaltres, l’UOC, que som un model
d’èxit. El que passa, s’ha de dir tot, és que fins ara la UOC
era l’única oferta educativa on-line, no ha tingut competència, i
de sobte ara es troba que ja no està sola, ara ha de competir amb
les ofertes educatives que ofereixen en el mateix espai online les
grans universitats de tot el món. I llavors l’arrogància dóna
pas a la por. Però ens agradi o no, la UOC haurà de acceptar el
repte dels MOOC, i de tantes i tantes formes noves d’ensenyament
que arribaran, on potser el model actual de “cobrem preus
d’universitat presencial i oferim ensenyament virtual” serà un
model ben poc competitiu.
La
veritat és que, com a professor de secundària, és de vegades
ofensiu haver de sentir el tòpic missatge “heudecanviardemanerad’explicarsoutotsunsantiquatselsalumnesfracassenperquès’avorreixen...”
de qui es creu a la veritat revelada de Internet, però resulta que aquest mateix
il·luminat, quan es troba amb un model molt més dinàmic i actual,
llavors el discurs esdevé molt més matisat, llavors les coses no
són tan simples, llavors ja no toca dir frases del calibre del "Escoles, instituts i universitats hem perdut el monopoli del coneixement".
De fet, quin sentit té al
segle XXI mantenir una universitat específica d’ensenyament a
distància, la UOC? Potser el que seria molt més profitós seria
actualitzar el model universitari en general, que totes les
universitats poguessin oferir ofertes educatives presencials i
virtuals, precisament un dels aspectes més significatius del fenomen
MOOC és la facilitat que existeix actualment per muntar un curs a
distància aprofitant el desenvolupament extraordinari de les xarxes
socials i la internet “al núvol”.