Impacte en els ecosistemes existents

Divendres a la tarda. Entro a la llibreria Caselles de Lleida a la búsqueda d’una bona novel·la de ciència ficció per a aquest cap de setmana de tres dies. Sóc un fanàtic de les novel·les “space opera” i surto de la llibreria amb “Ingenieros de Mundo Anillo”, de Larry Niven, la segona part de “Mundo Anillo” que vaig llegir fa temps i que em va agradar molt. Lectura i diversió garantida per als tres dies.

Però em sorprenc a mí mateix comprant també el llibre “Escola nova, poble lliure”, de l’exconseller d’Educació Ernest Maragall. El relat en primera persona de la seva experiència com a conseller d’Educació de la Generalitat al llarg del segon govern del tripartit. Realment em passaré el cap de setmana llegint un llibre de com funciona la meva feina?

He trobat aquest llibre realment interessant, jo el proposaria com lectura obligatòria per a tots els alumnes del màster del CAP, perquè realment pots veure com és “per dintre” l’experiència del poder dintre de l’administració pública, i la infinitat d’equilibris que un conseller ha de fer per diguem-ho així, sobreviure políticament.

Fins i tot el propi autor compara les seves experiències com a conseller amb  aquella sèrie mítica de la BBC, “Sí ministre”, on cada iniciativa proposada amb la millor voluntat del món per part del nou ministre xocava amb el immens mur el cos dels funcionaris i altres “poders fàctics” que donen cos a la maquinària de l’administració, aquell genial personatge Sir Humphrey.

Al llibre només apareixen els llibres de text al capítol 6: “La batalla de la innovació”, dintre de la secció en la què es parla del projecte Educat 1x1:

Pàgina 218: [...] Partíem de la hipòtesi que la transició a l’educació en el context digital era irreversible;  les solucions tècniques proposades podien evolucionar, però els sistemes i les organitzacions s’havien de dissenyar per a un funcionament indefinit. Aquesta consideració tenia repercussions sobre el que Xavier Kirchner en deia “impacte en els ecosistemes existents”: els sistemes de producció i distribució de continguts (món editorial); serveis educatius; comercialització i manteniment d’ordinadors personals i d’equips digitals a les aules; suport tècnic per a l’operativa dels centres... tot plegat es veia seriosament afectat amb el canvi dels sistemes educatius en el context digital. Calia començar a gestionar aquest canvi.

El primer obstacle, i el més important, que s’havia d’afrontar és referia al “problema generacional”. El canvi s’ha produït en una generació, i el cas és que la majoria dels docents d’avui no havien desenvolupat en la seva formació els competències que ara han d’ajudar a desenvolupar en els seus alumnes. L’estratègia de formació del professorat i d’assessorament permanent era l’eina possible per superar aquest obstacle, però havíem de fer les coses prou senzilles per tal que “l’escalabilitat” del professorat en aquest canvi fos àgil i ràpida.

El segon obstacle es referia a la qualitat dels recursos educatius en format digital a què tenien accés els centres docents. Des del primer moment vam defensar l’ús de recursos educatius produïts per editorials, professionals o empreses productores del sector de l’educació. No calia haver de recordar que es tracta d’un ús lligat de manera indestriable al pagament de llicències; una decisió, no obstant això, que ens va portar una bona colla de discussions, maldecaps i crítiques. Però crèiem que s’havia de fer d’aquesta manera: primer, per produir recursos educatius de qualitat, fa falta esforç i ofici, que s’han de compensar; segon, els formats d’encapsulat multimèdia dels materials digitals requereixen unes eines i uns coneixements en constant evolució que només estan a l’abast de les empreses que es dediquen a aquesta activitat; i tercer, hi ha un sector industrial emergent en les tecnologies de l’educació, i les empreses editorials que hi operen s’han de reconvertir. Com és aviat i millor ho facin, més possibilitats tindran d’ocupar llocs d’avantatge en el mercat global emergent.[...]

Pàgina 211:[...] Pel que fa a les editorials, era molt clar que la introducció dels ordinadors i de nous materials didàctics atacava la línia de flotació del mercat editorial; estàvem introduint el concepte segons el qual el pack bàsic dels materials didàctics no podia costar més de 30 euros a l’any. Naturalment, la resposta del sector editorial, i també del gremi de llibreters, va ser contundent. És cert, la proposta atacava el cor de la indústria del llibre de text, entre altres coses perquè estàvem dient que les famílies podien deixar de pagar els 250 o 350 euros anuals que pagaven pels llibres de text, un cos que a l’ESO superava àmpliament els 1000 euros per alumne i etapa. Tot d’una, la mateixa administració que havia ajudat a sostenir el sector editorial, un mercat dominat per un reduït nombre de grans empreses, apostava per canviar el sector amb una proposta que obligava a modificar els sistemes de producció i acceptar menys marges comercials. No cal dir que la batalla va ser dura, però ens vam sortir, perquè vam decidir tirar endavant i fer-ho de pressa. Les editorials van decidir apostar pel projecte, amb més o menys entusiasme com es pot suposar, però van anar apareixent materials que al començament tenien fortes mancances de qualitat, però que de mica en mica van anar millorant el producte.[...]

La lectura que faig no pot ser més clara:  Segons l’autor, nosaltres, els professors i professores ens hem de formar per a la utilització de recursos digitals, però mai tindrem dret a la creació d’aquests recursos, activitat reservada en exclusiva a les editorials.

Segons l’autor, la creació dels recursos, dels llibres, queda reservada a la indústria digital, a les editorals, que són les úniques entitats que tenen “esforç i ofici” per a crear recursos. Un exemple: Jo com a professor de matemàtiques he de ser modern i he de tenir l’ofici i capacitat per a projectar als meus alumnes una imatge sobre diguem la raó àuria a la pissarra digital de l’aula, però atenció! sempre comprada a la indústria editorial, “que s’han de compensar”. Mai no tindré la capacitat tècnica per crear jo mateix aquesta imatge(ni tampoc, m’imagino, la capacitat tècnica per compartir-la amb altres professors). No. Mai.

Òbviament, no puc estar més en desacord amb aquesta premissa. Penso que precisament la creació de materials didàctics (i el seu lliure intercanvi) per part del professorat (re)presenta una declaració de principis excepcional per a una experiència docent enriquidora. Amb tots els respectes per als professors que decideixen seguir un determinat llibre editorial,  l'opció de fer servir materials lliures propis (propis personalment o propis de la comunitat educativa)  hauria de ser una alternativa, una opció a defensar i protegir per part de les autoritats. Almenys serviria per forçar a les editorials a espavilar-se i millorar el seu producte comercial.

Però és que a més a més, de què ha servit tota aquesta defensa de la indústria editorial? Com ha agraït el món editorial aquesta declaració de monopoli comercial d'un pastís de 300 milions d'euros? L’autor no ho diu, però anys després la mateixa indústria editorial va tancar per la via judicial  el projecte, com ja vaig comentar en una entrada anterior d’aquest mateix blog (Vegeu http://toomatesbloc.blogspot.com.es/2012/11/the-last-big-cash-cow-es-el-llibre-de.html)

La indústria editorial ha demostrat que no té la menor intenció d’assumir el repte de la innovació educativa, només vol dur-se anualment els 300 euros x 1000000 alumnes = 300 milions d’euros venent any rere any els mateixos obsolets, antiquats i inútils llibres de text de matemàtiques en paper. (i les versions digitals d'aquests llibres són tan patètiques com veure una persona massa gran vestida amb robes de jove)

La realitat és que els professors i professores de matemàtiques tenim, cada dia més, a la nostra disposició unes eines informàtiques fantàstiques que ens permeten crear i gestionar els nostres propis recursos, i compartir-los per internet de forma lliure i gratuïta, i cada dia que passa la industria editorial esdevé un dinosaure absurdament enorme, inútil i consumidor d’enormes recursos econòmics.

Trobo curiós i significatiu que l’autor torni a referir-se a la indústria editorial després quan parla del malbaratament de diners de les empreses de transport escolar:

Pàgina 235: [...] Altre cop, l’educació havia de sostenir altres sectors o compensar despeses que poc o res tenien a veure amb el mateix sistema educatiu. En aquest cas, era evident que se substituïen les deficiències i mancances d’una xarxa de transport públic general o local que, ni de lluny, cobria aquest tipus de mobilitat social. La paradoxa era que, com passava amb les editorials i els llibres de text, algunes companyies de transport per carretera només eren econòmicament viables d’acord amb els elevats marges d’explotació obtinguts en el transport escolar.[...] 

No es poden dir les coses més clarament.