El dissabte passat el diari El País treia un
article sobre la cara oculta de Silicon Valley:
Aquest article mostra les desigualtats
econòmiques que s’amaguen darrera de la imatge aparentment idíŀlica de Silicon
Valley, aquest El Dorado tecnològic, on tenen les seves seus Google, Facebook,
Microsoft, etc, etc...
Malauradament ens tocarà llegir molt sobre les
repercussions socials i econòmiques d’una revolució tecnològica com la que
vivim actualment, amb empreses que, com fa poc Whatsapp, “valen” milers de
milions però només donen feina a trenta o quaranta treballadors. Aquest article
no és ni el primer ni serà l’últim.
El que em va atreure d’aquest article són les
Matemàtiques. No les veieu? Estan ben presents. Les Matemàtiques, les
matemàtiques de veritat, amb majúscula, les que valen la pena, estan de forma
discreta, en un segon pla, sense el més mínim desig de tenir protagonisme.
Observeu la segona fotografia que il·lustra
aquest article, on veiem un grup d’alumnes a l’aula d’un institut de 1972, amb
el seu professor, i on apareix un Steve Jobs adolescent. Es pot veure sobre la pissarra una maqueta
gegant d’un regle de càlcul.
El regle de càlcul va ser, fins a finals dels
anys setanta i l’arribada de les modernes calculadores digitals de butxaca, la
màquina calculadora per excel·lència. Allò que qualsevol enginyer portava a la
butxaca. Allò que tot estudiant de matemàtiques havia d’estudiar i dominar. I
“només” consistia en dos trossos de fusta encaixats, lliscant l’un dintre de
l’altre, amb unes escales logarítmiques dibuixades. La cosa menys digital i
menys moderna que te’n pots imaginar.
M’imagino que la regla de càlcul gegant que
veiem a la fotografia era un model a escala que el professor utilitzava per
ensenyar el seu funcionament a tota la classe.
Utilitzar un regle de càlcul no és com polsar
botons d’una calculadora. La seva utilització implica coneixement dels
logaritmes i la seva propietat més importat: la de passar productes a sumes,
sumes que es poden “mecanitzar” amb el moviment lineal d’una fusta. I és que
resulta que el regle de càlcul és una eina estrictament analògica, sense la
menor component digital.
Així podriem dir que la revolució digital va
néixer en un lloc molt concret, Silicon Valley, en un moment històric molt
concret, principis dels anys setanta, amb una generació de joves innovadors com Steve Jobs, Steve
Worniak o Bill Gates... que van rebre una formació matemàtica estrictament
analògica.
Poques vegades al llarg de la història una
generació de joves ha viscut un canvi tecnològic tan radical en tan poc temps
com aquella. I si gurús mediàtics com Steve Jobs van tenir èxit va ser perquè
darrera d’ells treballaven joves enginyers, molt menys mediàtics, com Steve
Wozniak, que van poder assimilar i dominar aquestes noves tecnologies digitals
en temps mínims. I això va ser, sens dubte, gràcies a la qualitat de la seva
formació matemàtica. Perquè la tecnologia pot ser analògica i el mes següent
digital, però la matemàtica és la mateixa: rigor, disciplina, ordre, lògica,
llenguatge simbòlic...
Tot això jo personalment com professor de
matemàtiques ho trobo molt motivador.
En canvi, no trobo la menor motivació en unes
“matemàtiques” , (en minúscula entrecomillades, en cursiva...), de les
competències bàsiques, i de les proves avaluadores de competències. És més, les
trobo realment desmotivadores.
Dels Estats Units que ens arriben veus
crítiques, veus que denuncien el risc d’acabar ensenyant “només per a la prova”.
Veus que s’atreveixen a clavar l’ungla al
cartró-pedra de la matemàtica “happy-flower” que només busca (i a sobre no
aconsegueix!) reduir el nivell de suspesos a base de “baixar el llistó”.
