L'escola italiana, igual que la nostra,
es troba al ben mig d'un procés de modernització, del segle XX al
segle XXI en el qual la digitalització dels recursos didàctics és
un dels temes principals.
Allí, igual que aquí, aquest procés de
digitalització està fortament condicionat per interessos educatius,
socials, tecnològics... però també pels interessos empresarials
del poderós lobby de les editorials, massa acomodats en guanyar
diners fàcilment, oferint any rera any els mateixos llibres de text
absurdament sobredimensionats, absurdament cars, mitjançant una
xarxa de comercials i els ordinadors de regal que van donant als
professors a canvi d'escollir els seus llibres.
I, almenys a casa nostra, una
massa de professorat massa acostumada, com narcotitzada, per als
quals el llibre de text suposa no haver de pensar gaire, gens de fet,
en programacions didàctiques ni en atenció a la diversitat (ens
queixem molt dels alumnes que copien els treballs de la Wikipèdia,
però quants departaments hi ha en els què la programació didàctica
del curs és simplement un retalla-i-enganxa del pdf del CD-ROM de
l'editorial...).
L'any passat es va desenvolupar a Itàlia un projecte legislatiu sobre la
digitalització dels llibres de text, una òpera en tres actes:
Primer Acte.
El projecte de decret del ministre
Profumo del 26 de març del 2013 que estableix l'obligatorietat de
digitalització dels llibres de text escolars, progressivament entre
els cursos 2013-2014 al 2014-2016. Els objectius d'aquesta mesura
legislativa eren dos: La modernització de l'ensenyament i l'estalvi
econòmic per a les famílies que han de comprar uns caríssims
llibres en paper.
Val la pena dir que, a diferència
d'aquí, els llibres de text italians són bons. Almenys el llibre de
text de matemàtiques de Liceo (batxillerat italià) que tinc és un
producte sòlid, un llibre d'una qualitat inqüestionable, un llibre que val la
pena comprar i llueix a la prestatgeria.
Segon Acte.
El lobby de la indústria editorial
italiana que protesta al ministeri considerant que aquesta nova llei
va massa accelerada, massa ràpida, i els perjudica.
Perquè darrera dels llibres de text
tenim un negoci que a Itàlia mou 650 milions d'euros, una cinquena
part de tot el volum total editorial.
Us convido a que poseu a prova el vostre italià llegint l'article L’egoismo degli editori contro la scuola digitale de L'Espresso.
Tercer Acte.
Una nova ministra Maria Chiara Carrozza,
que finalment aprova un nou decret, del 29 de Setembre del 2013, en
el qual s'ha suprimit l'obligatorietat del digital.
Però almenys aquest nou decret obliga
a les editorials a oferir com a mínim les dues versions, en paper i
digital, i deixa als professors l'opció d'escollir una o l'altra.
Aquesta obligació empeny, els agradi o no, als editors a sortir del
niu de paper i a posar un peu en el món digital, a espabilar-se.
Maria Chiara Carrozza s'ha mantingut com a ministra d'educació només deu mesos, donant pas des de febrer a Stefania Giannini. Perquè els polítics i les seves lleis passen, igual que aquí, cada dia més ràpid, deixant l'execució de les seves lleis al següent que vingui i "ja s'ho trobarà". I els grups de poder econòmic es mantenen darrera, gaudint d'aquesta òpera bufa. Igual que aquí.
No hay comentarios:
Publicar un comentario