Motivació i desmotivació (2)

El dissabte passat el diari El País treia un article sobre la cara oculta de Silicon Valley:

¿Recuerdan cuando Silicon Valley iba a cambiar el mundo?

Aquest article mostra les desigualtats econòmiques que s’amaguen darrera de la imatge aparentment idíŀlica de Silicon Valley, aquest El Dorado tecnològic, on tenen les seves seus Google, Facebook, Microsoft, etc, etc...

Malauradament ens tocarà llegir molt sobre les repercussions socials i econòmiques d’una revolució tecnològica com la que vivim actualment, amb empreses que, com fa poc Whatsapp, “valen” milers de milions però només donen feina a trenta o quaranta treballadors. Aquest article no és ni el primer ni serà l’últim.

El que em va atreure d’aquest article són les Matemàtiques. No les veieu? Estan ben presents. Les Matemàtiques, les matemàtiques de veritat, amb majúscula, les que valen la pena, estan de forma discreta, en un segon pla, sense el més mínim desig de tenir  protagonisme.

Observeu la segona fotografia que il·lustra aquest article, on veiem un grup d’alumnes a l’aula d’un institut de 1972, amb el seu professor, i on apareix un Steve Jobs adolescent. Es pot veure sobre la pissarra una maqueta gegant d’un regle de càlcul.

El regle de càlcul va ser, fins a finals dels anys setanta i l’arribada de les modernes calculadores digitals de butxaca, la màquina calculadora per excel·lència. Allò que qualsevol enginyer portava a la butxaca. Allò que tot estudiant de matemàtiques havia d’estudiar i dominar. I “només” consistia en dos trossos de fusta encaixats, lliscant l’un dintre de l’altre, amb unes escales logarítmiques dibuixades. La cosa menys digital i menys moderna que te’n pots imaginar.

M’imagino que la regla de càlcul gegant que veiem a la fotografia era un model a escala que el professor utilitzava per ensenyar el seu funcionament a tota la classe.

Utilitzar un regle de càlcul no és com polsar botons d’una calculadora. La seva utilització implica coneixement dels logaritmes i la seva propietat més importat: la de passar productes a sumes, sumes que es poden “mecanitzar” amb el moviment lineal d’una fusta. I és que resulta que el regle de càlcul és una eina estrictament analògica, sense la menor component digital.

Així podriem dir que la revolució digital va néixer en un lloc molt concret, Silicon Valley, en un moment històric molt concret, principis dels anys setanta, amb una generació  de joves innovadors com Steve Jobs, Steve Worniak o Bill Gates... que van rebre una formació matemàtica estrictament analògica.

Poques vegades al llarg de la història una generació de joves ha viscut un canvi tecnològic tan radical en tan poc temps com aquella. I si gurús mediàtics com Steve Jobs van tenir èxit va ser perquè darrera d’ells treballaven joves enginyers, molt menys mediàtics, com Steve Wozniak, que van poder assimilar i dominar aquestes noves tecnologies digitals en temps mínims. I això va ser, sens dubte, gràcies a la qualitat de la seva formació matemàtica. Perquè la tecnologia pot ser analògica i el mes següent digital, però la matemàtica és la mateixa: rigor, disciplina, ordre, lògica, llenguatge simbòlic...

Tot això jo personalment com professor de matemàtiques ho trobo molt motivador.

En canvi, no trobo la menor motivació en unes “matemàtiques” , (en minúscula entrecomillades, en cursiva...), de les competències bàsiques, i de les proves avaluadores de competències. És més, les trobo realment desmotivadores.

Dels Estats Units que ens arriben veus crítiques, veus que denuncien el risc d’acabar ensenyant “només per a la prova”.

Veus que s’atreveixen a clavar l’ungla al cartró-pedra de la matemàtica “happy-flower” que només busca (i a sobre no aconsegueix!) reduir el nivell de suspesos a base de “baixar el llistó”.