Desconnexions

Llegeixo la columna de Daniel Arasa a La Vanguardia sobre la “desconnexió” a Internet de certes escoles d’elit:  “[...]la majoria d’empleats de Google, Apple i d’altres empreses de Silicon Valley han decidit inscriure els fills en escoles en què les tecnologies hi siguin absents, en col·legis desconnectats[...]”.

Descarregar article de La Vanguardia (18/9/2012)

Article de Quim Monzó "La indefensión" (La Vanguardia 9/10/2012)

Jo crec que més que parlar de “escoles desconnectades” s’hauria de parlar de “escoles amb criteri”, és a dir, escoles on les tecnologies estan integrades de forma crítica i racional, on el professorat sap perfectament i en tot moment què avantatges i inconvenients pot tenir fer servir un determinat mitjà tecnològic i pren la decisió de fer-lo servir o no. Les “escoles amb criteri” serien doncs escoles on s’han superat les filies i fòbies a les noves tecnologies.

Recordo que a l’institut on treballava fa uns anys van fer el pas de passar-se al projecte Educat1x1, i van decidir substituir de cop totes les pissarres de guix de l’institut per pissarres digitals interactives. I recordo com la direcció d’aquell institut estava realment contrariada amb mi perquè no entenien com era possible que jo, un apassionat de les noves tecnologies, protestés reivindicant el poder mantenir les velles pissarres de guix a les aules, al costat de les noves digitals. Va ser inútil, si o sí l’arribada de les noves pissarres interactives havia d’implicar necessàriament desfer-nos de les de guix. Fins i tot van arribar a dir que la pols del guix obstruïa els ventiladors dels canons projectors.

Fa uns anys vaig ser convidat per Microsoft a participar al IV Annual Worldwide Innovative Teachers’ Forum, a la ciutat de Hong Kong. Allà vam anar més d’un centenar de professors i professores innovadors d’arreu del món per compartir i divulgar les nostres iniciatives didàctiques, sempre amb un nexe comú: La revolució que significarà integrar Internet a l’escola. La tesi d’aquell congrés era que, disposant d’una connexió a Internet, fins i tot la més recòndita i aïllada escola podria oferir als seus alumnes un aprenentatge i una educació moderna i de qualitat. Internet com a porta al món, i la comunicació (entesa sempre a través de les noves tecnologies, sobre tot les xarxes socials) com a eix central d’una educació on el pes ja no està en tot el que pots arribar a aprendre, sinó en desenvolupar les capacitats per a comunicar, per a compartir amb gent de tot el món  el que saps.

Doncs bé, el que més em va sorprendre d’aquell congrés va ser que, girant com girava tot al voltant d’Internet i de les seves fantàstiques i infinites potencialitats educatives, a tots els professors que vam assistir vam tenir una cosa diguem “prohibida”: No vam tenir accés a Internet!. Allà vam estar, a un dels millors hotels del centre de Hong Kong, en un congrés de Microsoft sobre les exceŀlències d’Internet... i sense wifi! El raonament de l’organització no podia ser més clar : Ells no ens havíem portat a tants professors i professores fins a Hong Kong per a que estiguéssim allà amagats cadascun darrera dels nostres portàtils com a les festes geek americanes. Els organitzadors volien que ens comuniquéssim entre nosaltres de veritat, de paraula, mitjançant els grups de treball que es van anar establint al llarg de les jornades (i per tant era primordial tenir un bon nivell d’anglès). Contradicció? Cap. Els organitzadors tenien uns criteris molt clars sobre el que volien.

El mateix raonament el podríem aplicar a l’escola: Quin interès pot tenir reunir a tants alumnes dintre d’un edifici cada matí de vuit a tres,  si l’experiència que trobaran allà dintre és la d’estar connectats a Internet? Per a estar connectats a Internet no caldria  que hi anessin, podrien seguir les classes còmodament des de casa. Si els obliguem a sortir cada matí de casa per a anar a l’institut és per a oferir-los, i demanar-los, alguna cosa que no sigui “estar connectats”. Poc a poc anirem veient com les escoles i instituts esdevenen crítics amb les pantalles i la hiperconnectivitat que envolta el nostre jovent, i a mida que vagin adquirint criteri sobre aquest tema, aniran prenent la decisió de declarar-se espais lliures de pantalles. La presenciabilitat i no pas la virtualització serà el concepte clau de l’escola del futur.

The Digital Scholar (Martin Weller)

A mesura que es va expandint la galàxia de l’ensenyament virtual,  van sortint llibres que ens poden ser molt útils com a atles o  “guies del viatger”, que ens poden ajudar a  orientar-nos entre tantíssims nous conceptes que van apareixent cada dia, a mida que la tecnologia entra dintre de l’experiència de l’ensenyament-aprenentatge.

“The Digital Scholar, How Technology is transforming acadèmic practice” de Martin Weller (2011) ens ofereix una visió actualitzada de les transformacions que les noves tecnologies estan produint dintre del món de l’ensenyament.

Descarregar aquest llibre en pdf (llicència CreativeCommons)

Llegint aquest interessantíssim llibre podem comprovar com el protagonisme de l’ensenyament virtual ja no el trobem a les estructures, les plataformes d’aprenentatge virtual sinó que passa als “learning objects”, els continguts didàctis. És a dir, ja ha passat a la història l’època en la què fer servir les TIC a l’àula volia dir “penjar quatre coses del Moodle de l’institut”. Actualment els contenidors i gestors de continguts (Moodle, Google Docs, Slideshare, Wikipedia, etc...)  són ja  eines totalment consolidades, i l’accés a aquestes eines (i per tant als continguts) a través d’internet és ja universal. Actualment la qüestió no és  com oferim continguts, sinó què continguts oferim, i com són aquests continguts, què forma tenen.

Un dels conceptes clau (per a mi el més important) quan parlem de continguts digitals és “openness” : Com és d’obert un contingut, quina és la llibertat que té un determinat contingut didàctic per a poder ser redistribuït, modificat, readaptat a contextos educatius diferents... Aquest llibre dedica un capítol a aquest concepte (“Openness in Education”).

Normalment són interessos econòmics els que fan que determinats continguts didàctics no siguin oberts, el cas més obvi és el de les empreses editorials de llibres de text que han invertit diners en la creació d’uns materials i que per tant no volen que es puguin copiar lliurement.  Però també hi ha qüestions tècniques que es podrien evitar fàcilment. Jo sempre poso com a exemple un cas que em va passar fa uns anys. A l’institut on treballava l’equip docent de quart d’ESO  havíem d’escriure un nou crèdit de síntesi relacionat amb el món laboral, i a mi em va tocar desenvolupar, com a professor d’aquesta assignatura, l’apartat de matemàtiques. Buscant per internet vaig trobar una unitat didàctica per a treballar la nòmina laboral des del punt de vista matemàtic, cosa que em venia perfecte. Aquesta unitat didàctica desenvolupava els diferents apartats d’una nòmina (l’encapçalament, els percentatges d’IRPF, els sumatoris per apartat, les quotes a la Seguretat Social...) d’una manera clara i entenedora, amb exemples i exercicis proposats i amb solució. El problema? Que  tot aquest material venia presentat com a pàgina web interactiva en Flash, i el crèdit de síntesi s’havia de desenvolupar en paper, sense ordinadors. I vet aquí la feinada que vaig tenir en anar capturant totes  aquelles pantalles d’explicacions i exercicis interactius  i “picant-les” una a una al processador de textos per  obtenir  una versió imprimible. Aquella unitat didàctica estava molt bé, però no era gens oberta. Però és que a més a més, resulta que aquella unitat didàctica és una Llicència retribuïda del Departament d’Ensenyament, és a dir, va ser un treball desenvolupat (i retribuït) amb la finalitat de poder ser utilitzat als instituts. Jo penso que quan parlem de materials didàctics pagats amb diners públics, aquests materials s’han depresentar amb uns formats oberts,  s’han de produir materials que puguin ser reaprofitats després en contextos diferents: (interactius, imprimibles...)

Un altre concepte que també es desenvolupa en aquest llibre és el de “A Pedagogy of Abundance”, una pedagogia de l’abundància. La idea seria que el marc conceptual que tenim al parlar de materials didàctics seria el marc econòmic, i la economia es basa fonamentalment en la idea de que els continguts, els objectes són escassos, i per tant cars. Però la digitalització dels continguts ens porta a un context totalment diferent, on els materials didàctics són abundants, i molt, però que molt econòmics de realitzar i distribuir. 

A la pàgina 162 en trobem una llista de característiques:

Any pedagogy of abundance would then, I suggest, be based on the following assumptions:

-  Content is free – not all content is free, but increasingly a free version can be located and so an assumption that this will be the default is more likely than one based on paywalls or micropayments.

- Content is abundant – as covered above, the quantity of content is now abundant as a result of easy publishing formats and digitisation projects.

- Content is varied – content is no longer predominantly text based.

-  Sharing is easy – as I have suggested in Chapter 7, there are now easy ways to share, so the ‘cost’ of sharing has largely disappeared.

-  Social based – this may not necessarily entail intensive interaction; filtering and sharing as a by-product of individual actions constitutes a social approach to learning.

- Connections are ‘light’ – as with sharing, it is easy to make and preserve connections within a network since they do not necessitate one-to-one maintenance.

-  Organisation is cheap – Clay Shirky (2008b) argues that the ‘cost’ of organising people has collapsed, which makes informal groupings more likely to occur and often more successful: ‘By making it easier for groups to self-assemble and for individuals to

contribute to group effort without requiring formal management, these tools have

radically altered the old limits on the size, sophistication, and scope of unsupervised

effort’.

- Based on a generative system – Zittrain (2008) argues that unpredictability and freedom are essential characteristics of the Internet and the reason why it has generated so many innovative developments. Any pedagogy would seek to harness some element of this generative capability.

- User-generated content – related to the above, the ease of content generation will see not only a greater variety of formats for content but courses being updated and constructed from learner's own content.

La base de l’economia és que tot el que és escàs és valuós i per tant car. Però què vol dir valuós? L’or és escàs i per tant molt valuós, econòmicament parlant, és molt car, però inútil: no te’l pots menjar ni t’ensenya res ni pots entretenir-te amb ell una tarda de pluja. I en aquest sentit serien igualment valuoses, per exemple, les obres pictòriques  de Barceló o Tàpies.

Però no podem aplicar aquests conceptes als materials didàctics: Un recurs didàctic no perd el seu valor perquè sigui distribuït massivament per Internet, la mateixa equació interessant pot ser resolta per infinitat d’estudiants sense perdre el seu valor “didàctic”.

Ara bé, una cosa és el valor d’un determinat recurs educatiu, i una altra ben diferent és el prestigi del professor o professora que l’utilitza. Si jo com a professor baso el meu prestigi en els exercicis que selecciono i ofereixo als meus alumnes, si aquests exercicis circulen lliurement per internet, el meu prestigi desapareix, (o la fantasia del prestigi).

Al començament de la meva carrera com a professor vaig estar treballant durant anys a una de les barriades més pobres de l’extraradi de Barcelona. Aquell institut tenia una taxa d’absentisme escolar altíssima, que podia arribar en molts casos al 40 o al 50%.  Amb problemes socials i de barri realment greus, fer classe era realment difícil. I dintre d’aquest context, era tal la diversitat de nivells que havien dintre de l’aula que  la utilització del llibre de text era senzillament impossible.  Tots els professors i professores sabíem perfectament que fer comprar a aquells alumnes un llibre de text de matemàtiques era llençar els diners, però sistemàticament, any rere any, els hi fèiem comprar igualment. I quan jo preguntava als meus companys perquè demanàvem un llibre que a la pràctica seria inadequat, en comptes de fer servir uns materials propis adequats al nostre  context educatiu,  la justificació era que “és que el llibre dóna prestigi”.  Per alguns companys meus d’aquella època, el  deixar de demanar el llibre de text  representava perdre la última sensació de prestigi, de qualitat en la seva feina.

  

La universitat i els MOOCs

Coincidint amb la inauguració del nou curs universitari s’han presentat els 7 punts que han de marcar el rumb de la universitat (vegeu Article de La Vanguadia del dia 18 de setembre i editorial del 19/09).

Els punts principals estan dedicats als difícils temes econòmics i de financiació, i l’únic punt relacionat amb les noves tecnologies i l’educació virtual (el número 7, l’últim) està dedicat íntegrament als MOOC, els massive open online course.

Jo mateix, fa ja uns mesos, vaig introduir en aquest mateix bloc una entrada amb un bonic vídeo que parla de la filosofia dels MOOC.

La idea és ben simple: Professors i professores que aprofiten les plataformes e- learning ja consolidades, com per exemple el Moodle, per oferir  materials didàctics propis fora dels seus grups d’alumnes presencials, fins i tot més enllà dels límits de les seves pròpies universitats.  Estaríem parlants doncs  d’un pas més en la globalització i alliberament del coneixement, un pas positiu.

Els MOOC incorporen, a més a més, les xarxes socials dintre de la pròpia estructura dels cursos. Per tant, a més a més de accedir i interactuar amb el docent, l’estudiant pot relacionar-se amb la resta de estudiants aprofitant la potència de les xarxes socials. En aquest sentit  podríem dir que  MOOC = Moodle + Facebook.

Malauradament, la lectura que es fa des d’aquí és de perill. El propi diari La Vanguardia titula directament  aquest apartat com “El perill dels cursos en línia, gratuïts i massius”, i insisteix en remarcar aquesta “perillositat” dintre de l’editorial del dia 19.

I aquest “perill” es  concreta en què “[…]les grans universitats del món se’ns ficaran a casa sense crear cap lloc de treball[…]”. Resulta xocant constatar que davant d’una experiència d’ensenyament-aprenentatge que a l’altra banda de l’atlàntic es considera positiva, engrescadora, enriquidora, beneficiosa per a la societat,  perquè permet als estudiants d’accedir a materials didàctics de professors d’arreu del món, des d’aquí només es vegi com un risc de perdre llocs de treball.

El diari fa una curiosa comparació: “[… ]És com si de sobte la UOC oferís cursos completament gratuïts[…]”. Vaja, realment em pregunto si el que ens estan dient és que la UOC, la nostra universitat en principi més avançada en l’aprenentatge virtual, només es diferencia dels MOOC en que ells  cobren i els MOOC puguin ser  gratuïts.

Hauria de ser obvi, aquestes alçades del segle XIX, que simplement  perquè algú pugui accedir als materials didàctics de, diguem, professors i professores d’Oxford, no obtindrà un títol universitari d’aquesta universitat, ni de qualsevol altre. O és que ara resulta que aquestes prestigioses universitats donaran els seus codiciats títols universitaris així, de forma “massiva, oberta i gratuïta”? No, esclar que no.

I per últim, en aquest món globalitzat, quin sentit té dir que les grans universitats del món “se’ns ficaran a casa”? Jo personalment vull que les grans universitats del món se’ns fiquin a casa. A la fi, ja “se’ns han ficat a casa” les grans webs estrangeres de pòquer i apostes esportives, m’imagino que sense generar  gaires llocs de treball.

El fracàs del projecte Educat1x1

Article de La Vanguardia (12/7/2012)  "Se acabó el portátil en las aulas" primera part   segona part

Toomates és, fonamentalment, un recopilatori de recursos didàctics per a l’ensenyament-aprenentatge de les matemàtiques. Disposar de recursos didàctics adequats és fonamental per a aprendre qualsevol matèria, ja que tots els professors i professores necessitem, en major o menor grau, completar les nostres explicacions amb algun llibre de text o dossier de materials. 

Al llarg de la meva experiència com a professor de matemàtiques, he pogut observar un fenomen que sempre m’ha cridat l’atenció: D’una banda la utilització dels materials didàctics al llarg del procés d’aprenentatge forma part de l’experiència entre el professor i els seus alumnes. Però, tanmateix, la creació d’aquests materials didàctics és un procés que s’entén fora del seu l’àmbit, propi de grans empreses editorials. Podem observar en els materials didàctics la mateixa separació productors-consumidors que trobem als productes de consum en general: Les empreses editorials “produeixen” llibres, i els professors i alumnes en “consumeixen”, i aquestes dues experiències estan absolutament aïllades entre si.

Toomates és una iniciativa que reivindica i promou una experiència d’ensenyament-aprenentatge en la qual la creació dels materials didàctics forma part intrínseca del procés d’ensenyament, una part fonamental de l’experiència del professor que no es pot relegar en cap empresa editora. Toomates en cap moment ni critica ni qüestiona la utilització de llibres de text comprats, es limita a defensar el dret a experimentar altres vies.

Pensem en les verdures i fruites que mengem cada dia. La immensa majoria de persones les comprem en supermercats que formen part de grans empreses distribuïdores i productores d’aliments, supervisades per organismes públics que garanteixen la qualitat dels seus productes.

Observeu les pomes de qualsevol superfície comercial. Totes són perfectes, difícilment trobareu cap imperfecció, i seria inimaginable trobar-hi el forat d’un cuc. Tanmateix, una part de la població és crítica en major o menor grau amb aquests productes i prefereix menjar les pomes comprades fora dels circuits de les grans empreses distribuïdores.  Els motius poden ser molt variats, algunes d’aquestes persones ens diran que ho fan per qüestions ètiques i ens poden donar llargues argumentacions sobre el comerç just, d’altres prioritzaran la no utilització de productes químics en la seva elaboració i, finalment, alguns ens diran, senzillament, que la fruita de les grans superfícies no té gens de sabor, no té gust de res.

De la mateixa manera, les editorials ens ofereixen uns llibres de text de matemàtiques maquíssims, plens d’il·lustracions a tot color, distribuïts als instituts de secundària mitjançant uns canals comercials consolidats. Però una part minoritària del professorat prefereix no utilitzar-los.

Podríem dir que els llibres de text de les editorials són com les pomes del supermercat: Venen plastificats, entren pels ulls però no alimenten gens.

I si, dintre de la població en general hem trobat aquesta minoria que practica el consum de productes ecològics i són crítics amb les grans superfícies, dintre d’aquests encara trobarem un grup encara més minoritari: Aquelles persones que practiquen  l'autocultiu de verdures. Disposen, individualment o en grup, d'un terreny on poder cultivar les verdures que consumeixen. Són persones que reivindiquen el produir ells mateixos una part més o menys important dels aliments amb els quals s’alimenten.

Les grans superfícies ens ofereixen una enorme varietat de productes agrícoles,  i  a un preu molt assequible, per tant els motius que porten a alguns a experimentar l’autocultiu no són pas econòmics. Les raons que puguin portar a algú a l’autocultiu poden ser molt variades: una millor alimentació, l’experiència del contacte amb la terra… Però més enllà d’aquestes justificacions ens trobem davant de la reivindicació de qui ho fa perquè sí, perquè dedicar unes hores al dia o setmanalment al seu hort és per a ell o ella motivador.

I de la mateixa manera, podríem trobar un reduït grup de professores i professores que reivindiquen l’experiència de produir els seus propis materials didàctics, per què sí, sense entrar en els avantatges objectius (que n’hi ha, moltíssims) que implica aquesta opció.

Si us apropeu a una persona que practica l’autocultiu, comprovareu que sempre us dirà coses interessants. Us parlaran del temps propi de cada planta, de les llunes, i de què s’amaga darrera de les verdures que comprem a les grans superfícies, de l’enorme quantitat de química que fan servir les multinacionals de l’alimentació, de les tècniques de creixement ràpid que utilitzen, de les agressives polítiques de preus baixos amb els agricultors… Us assabentareu de coses que mai us dirien els gestors de la gran industria distribuïdora. Per tant, una societat en què existeix un cert grau d’agricultura biològica, una societat en la qual no s’oblida el gust que tenien els tomàquets, és una societat en la que la gran indústria  de l’alimentació se sent obligada a esforçar-se en produir aliments millors, aliments que mantinguin les propietats i gust original, forçant a les grans superfícies a oferir productes sense conservants, sense additius, ous de gallines criades fora de gàbies… En resum, una societat en la qual existeix una minoria crítica, encara que sigui petita,  és una societat en què la gran industria se sent pressionada a millorar i a  innovar, i tothom hi surt guanyant.

Els llibres de text que produeixen les grans empreses editores no són en absolut productes de baixa qualitat, ben al contrari, la indústria editorial ha produït en general llibres de text molt bons. El problema, segons el meu parer, el trobem en la innovació. Està massa acomodada en vendre any rere any  el mateix producte, en perpetuar el mateix sistema consolidat de distribució: Els professors escollim quin llibre volem al juny, les pares i mares el compren al juliol, i es farà servir al llarg de tot el curs següent, i la comunicació que existeix entre professorat i editorial és redueix a la visita que fa el comercial de l'empresa editora a l’institut allà pels vols del mes de maig.

Suposem, per exemple, que una editorial decideix dividir el llibre en tres volums separats, un per cada trimestre. Doncs resulta impossible poder comprar-los independentment, s’han de comprar tots tres alhora al mes de juny.

Sempre comparo el model de producció i distribució de llibres de text de secundària amb l’època en què per poder escoltar una determinada cançó d’un grup musical, havíem de comprar i pagar tot el disc. Vendre les cançons en discos va ser un negoci rodó per a la indústria discogràfica, un model de distribució perfecte (per a ells), però, actualment, les cançons es venen separades, pagues només per la cançó que vols escoltar, i la industria discogràfica s’ha hagut de modernitzar, tot i què ha significat pèrdues en el  del seu volum de negoci.

Vaig assistir a la presentació del Projecte 1x1, al Caixa Fòrum, fa uns quatre anys. El llavors conseller d’ensenyament Ernest Maragall, va afirmar la voluntat de substituir tots els llibres de text en paper per llibres digitals en quatre anys. Una revolució tan radical no crec que s’hagués fet en cap país del món mai. Aquest sistema estava basat en el que jo anomeno “l’equació Educat”:    El preu d’un ordinador personal +  preu de les llicències digitals dels llibres * anys d’escolarització = preu dels llibres de text en paper * anys d’escolarització

És a dir, la substitució sistemàtica de tots els llibres de text per productes digitals surt a compte, encara que impliqui a les famílies la despesa inicial de comprar un ordinador personal  (i la connexió a internet).

Som molts els professors i professores que, des de fa molt temps, abans de l’arribada del projecte 1x1, hem estat entusiastes de les noves tecnologies i internet, que de forma natural hem introduït tant com hem pogut les TICS dintre de la nostra experiència docent. Moltes vegades en entorns precaris, amb connexions lentes o inexistents, amb ordinadors a vegades antiquats… M’imagino que tots nosaltres ja vam veure de seguida que aquest projecte era massa radical, massa innovador, un canvi tan profund era molt arriscat. Tanmateix, vam tenir l’esperança que almenys donés protagonisme a tot el professorat amb experiència real en la utilització de les noves tecnologies a l’aula, perquè hi ha moltíssim professorat amb una enorme experiència en la incorporació de blocs, aules virtuals com pot ser el  Moodle, les xarxes socials… Un capital humà i professional que no s’hauria d’haver desaprofitat.

Malauradament, tot el protagonisme del projecte 1x1 es va donar a la gran indústria editorial en lloc de donar-la al professorat. Tornant a la metàfora dels supermercats i l’agricultura biològica, seria com deixar en mans del lobby de les cadenes de fastfoot una campanya promocionant l’alimentació baixa en greixos.  

Quin sentit té, per exemple, haver de comprar tot els materials didàctics (ara digitals) de cop per a tot el curs següent? És com si una botiga de música obligués a adquirir de cop tota la música de David Bisbal que vols escoltar al llarg de l’any, només perquè “és el seu model de negoci”.

Passar de productes en paper a materials digitals descarregables, però alhora mantenint la vella estructura de compra i distribució de les empreses editores va implicar, per al projecte Educat, la necessitat de crear unes enormes plataformes de canalització (Atria, La passarel·la Marsupial, moneder electrònic…) que en sí mateixes van representar una enorme despesa econòmica i una enorme càrrega d’infraestructura. 

Per exemple, l’exigència per part de les editorials que tots els materials didàctics fossin sempre online, mai descarregables al disc dur del portàtil de l’alumne, (per tal d’evitar el possible pirateig d’aquests continguts per part d’estudiants i professors) va suposar unes necessitats d'ample de banda d’internet descomunals, la necessitat d'introduir vàries línies d’ADSL a cada aula de cada institut, l’obligació de cada família de disposar d’internet a casa per poder fer els deures.

De la mateixa manera que l’existència dintre de la societat d’una minoria crítica en temes d’alimentació (agricultura biològica, comerç just…) i una superminoria que practica l'autocultiu d’aliments força a la gran industria multinacional de l’alimentació a renovar-se i produir millors productes i, per tant, una millora social general,  dintre del món educatiu la minoria de professorat que experimenta amb materials didàctics propis serà la que pressioni i impulsi a la gran indústria editorial a la innovació educativa, a abandonar les estructures de distribució i comercialització monolítiques pròpies del segle XIX.

Recordo que Ernest Maragall aquell dia de la presentació del projecte 1x1, va comparar la indústria editorial amb “voler vendre frigorífics als esquimals”. Una analogia que trobo d’allò més encertada, tan vàlida fa quatre anys com avui dia. El fracàs d'aquest projecte potser ens ensenyarà que el llop no és un bon innovador en tècniques pastorils.

Els gurús de la didàctica

Llegeixo al diari El País (18/6/2012) una notícia sobre escola i tecnologia.
 
I com és habitual, tenim  un grup de suposats experts i especialistes en didàctica, educació, noves tecnologies i canapé de truita de patates, per als que tot el problema educatiu actual es redueix a que els alumnes són víctimes d'un professorat antiquat, obsolet i sense connexió amb la realitat.

L'article parla sobre un debat que porta per títol "La educación, ¿qué hacemos mal?" (que fem malament nosaltres, els professors i professores, esclar)

I des del començament ( "Los alumnos se aburren en la escuela, opinan multitud de expertos"), fins al final sempre amb el mateix discurs, que ja ha esdevingut una teologia de tant repetida: La teologia de la salvació de l'educació per mitjà de la santa connectivitat a Internet. 

I, cosa curiosa, les matemàtiques i el seu ensenyament sempre han de rebre "garrotada": "[El cambio] no llegará muy lejos[...] si lo único que se sigue valorando es, por ejemplo, la capacidad de cálculo"

Amb aquest article n'hi per llogar-hi cadires. No hi caben més xorrades juntes. Una altra perla: "Si la educación se ha centrado tradicionalmente en la lectoescritura, el cálculo etcétera, debe abrirse ahora a las denominadas inteligencias múltiples o también potencialidades del hemisferio derecho de nuestro cerebro." I com que ho diu una experta, doncs tothom a callar.

Sembla que juguin a veure qui la diu més grossa. Un especialista (premi Príncipe de Asturias de Ciencia y Tecnologia amb un treball excavant en Atapuerca)  afirma que "[...]hace falta un primer paso: la rebeldía de cuestionar las soluciones ya ensayadas.[...] ¿estamos dispuestos a fomentar la rebeldía en las escuelas?".

Sort que, dies després, i al mateix diari, podem llegir una entrevista amb un científic, Sandip Tiwari, un expert sobre nanotecnologia, (per tant un expert sobre un camp del coneixement amb moltíssimes aplicacions i que està lligat a enormes inversions econòmiques) que ens ofereix una visió molt diferent de les coses:

Sobre Internet opina "el accesso masivo a la información hace que los jóvenes sean capaces de hacer varias cosas a la vez, pero está desapareciendo en ellos la capacidad de concentrarse".

I sobre l'ensenyament continua dient: "Me pregunto cuántos matemáticos van a surgir en Occidente en el futuro, porque la gente joven no está aprendiendo a volcarse en un problema durante ocho horas, y las matemáticas lo exigen".

No es poden dir les coses amb major claredat, ni, sense voler, fer un plantejament tan políticament incorrecte.
Atrevir-se a afirmar que les matemàtiques "exigeixen"! I ni  més ni menys que exigir dedicar-se vuit hores a resoldre un problema! Quin sacrilegi! quina blasfèmia per a tota la colla de didàctics i experts de la teologia de l'aprenentatge fàcil i divertit!

I Tenir el coratge d'afirmar que l'accés massiu a la informació produeix falta de concentració entre els joves... penitenciagite!


Trobo que la didàctica ha arribat a tal nivell de buidor, de frivolitat, que s'hauria de reivindicar i fomentar, encara que fos només per higiene mental, un cert grau d'antididàctica: la reivindicació d'una experiència de l'ensenyament i aprenentatge sense intermediaris, sense "llibre d'instruccions" ni popes educatius. L'aprenentatge com a  resultat d'ajuntar una persona amb ganes d'aprendre i una persona amb ganes d'ensenyar. Començar de zero.

Toomates Portable (nova versió Juny 2012)

Ja està disponible la compilació fins al juny del 2012 de tots els recursos Toomates, amb un emulador d'internet que permet accedir-hi sense necessitat de connexió. D'aquesta manera podeu tenir una versió de Toomates completa i totalment operativa dintre d'un llapis de memòria USB. Ocupa uns 1000 Mb.

Descàrrega i més informació a

http://www.toomates.net/kiwipedia/portable2011/Intal.htm