Toomates és, fonamentalment, un recopilatori de recursos
didàctics per a l’ensenyament-aprenentatge de les matemàtiques. Disposar de
recursos didàctics adequats és fonamental per a aprendre qualsevol matèria, ja que tots els professors i professores necessitem, en major o menor grau, completar
les nostres explicacions amb algun llibre de text o dossier de materials.
Al llarg de la meva experiència com a professor de
matemàtiques, he pogut observar un fenomen que sempre m’ha cridat l’atenció: D’una
banda la utilització dels materials didàctics al llarg del procés
d’aprenentatge forma part de l’experiència entre el professor i els seus
alumnes. Però, tanmateix, la creació d’aquests materials didàctics és un procés
que s’entén fora del seu l’àmbit, propi de grans empreses editorials. Podem
observar en els materials didàctics la mateixa separació productors-consumidors
que trobem als productes de consum en general: Les empreses editorials
“produeixen” llibres, i els professors i alumnes en “consumeixen”, i aquestes
dues experiències estan absolutament aïllades entre si.
Toomates és una iniciativa que reivindica i promou una
experiència d’ensenyament-aprenentatge en la qual la creació dels materials
didàctics forma part intrínseca del procés d’ensenyament, una part fonamental
de l’experiència del professor que no es pot relegar en cap empresa editora. Toomates
en cap moment ni critica ni qüestiona la utilització de llibres de text comprats, es limita a defensar el dret a experimentar altres vies.
Pensem en les verdures i fruites que mengem cada dia. La
immensa majoria de persones les comprem en supermercats que formen part de grans
empreses distribuïdores i productores d’aliments, supervisades per organismes públics
que garanteixen la qualitat dels seus productes.
Observeu les pomes de qualsevol superfície comercial. Totes són perfectes, difícilment trobareu cap imperfecció, i
seria inimaginable trobar-hi el forat d’un cuc. Tanmateix, una part de la
població és crítica en major o menor grau amb aquests productes i prefereix
menjar les pomes comprades fora dels circuits de les grans empreses
distribuïdores. Els motius poden ser
molt variats, algunes d’aquestes persones ens diran que ho fan per qüestions
ètiques i ens poden donar llargues argumentacions sobre el comerç just,
d’altres prioritzaran la no utilització de productes químics en la seva
elaboració i, finalment, alguns ens diran, senzillament, que la fruita de les
grans superfícies no té gens de sabor, no té gust de res.
De la mateixa manera, les editorials ens ofereixen uns
llibres de text de matemàtiques maquíssims, plens d’il·lustracions a tot color,
distribuïts als instituts de secundària mitjançant uns canals comercials
consolidats. Però una part minoritària del professorat prefereix no utilitzar-los.
Podríem dir que els llibres de text de les
editorials són com les pomes del supermercat: Venen plastificats, entren pels
ulls però no alimenten gens.
I si, dintre de la població en general hem trobat aquesta
minoria que practica el consum de productes ecològics i són crítics amb les
grans superfícies, dintre d’aquests encara trobarem un grup encara més
minoritari: Aquelles persones que practiquen l'autocultiu de verdures.
Disposen, individualment o en grup, d'un terreny on poder cultivar les
verdures que consumeixen. Són persones que reivindiquen el produir ells
mateixos una part més o menys important dels aliments amb els quals s’alimenten.
Les grans superfícies ens ofereixen una enorme varietat de
productes agrícoles, i a un preu molt assequible, per tant els
motius que porten a alguns a experimentar l’autocultiu no són pas econòmics. Les raons que puguin portar a algú a l’autocultiu poden ser molt
variades: una millor alimentació, l’experiència del contacte amb la terra… Però
més enllà d’aquestes justificacions ens trobem davant de la reivindicació de qui ho fa perquè sí, perquè dedicar unes hores al dia o setmanalment al seu
hort és per a ell o ella motivador.
I de la mateixa manera, podríem trobar un reduït grup de professores
i professores que reivindiquen l’experiència de produir els seus propis
materials didàctics, per què sí, sense entrar en els avantatges objectius (que
n’hi ha, moltíssims) que implica aquesta opció.
Si us apropeu a una persona que practica l’autocultiu,
comprovareu que sempre us dirà coses interessants. Us parlaran del temps propi
de cada planta, de les llunes, i de què s’amaga darrera de les verdures que
comprem a les grans superfícies, de l’enorme quantitat de química que fan
servir les multinacionals de l’alimentació, de les tècniques de creixement
ràpid que utilitzen, de les agressives polítiques de preus baixos amb els
agricultors… Us assabentareu de coses que mai us dirien els gestors de la gran
industria distribuïdora. Per tant, una societat en què existeix un cert grau
d’agricultura biològica, una societat en la qual no s’oblida el gust que tenien els
tomàquets, és una societat en la que la gran indústria de l’alimentació se sent obligada a
esforçar-se en produir aliments millors, aliments que mantinguin les propietats
i gust original, forçant a les grans superfícies a oferir productes sense
conservants, sense additius, ous de gallines criades fora de gàbies… En resum,
una societat en la qual existeix una minoria crítica, encara que sigui petita, és una societat en què la gran industria
se sent pressionada a millorar i a
innovar, i tothom hi surt guanyant.
Els llibres de text que produeixen les grans empreses
editores no són en absolut productes de baixa qualitat, ben al contrari, la
indústria editorial ha produït en general llibres de text molt bons. El
problema, segons el meu parer, el trobem en la innovació. Està massa acomodada
en vendre any rere any el mateix
producte, en perpetuar el mateix sistema consolidat de distribució: Els professors
escollim quin llibre volem al juny, les pares i mares el compren al juliol, i es farà servir al llarg de tot el curs següent, i la comunicació que
existeix entre professorat i editorial és redueix a la visita que fa el
comercial de l'empresa editora a l’institut allà pels vols del mes de maig.
Suposem, per exemple, que una editorial decideix dividir el
llibre en tres volums separats, un per cada trimestre. Doncs resulta impossible
poder comprar-los independentment, s’han de comprar tots tres alhora al mes de
juny.
Sempre comparo el model de producció i distribució de
llibres de text de secundària amb l’època en què per poder escoltar una
determinada cançó d’un grup musical, havíem de comprar i pagar tot el disc.
Vendre les cançons en discos va ser un negoci rodó per a la indústria
discogràfica, un model de distribució perfecte (per a ells), però, actualment,
les cançons es venen separades, pagues només per la cançó que vols escoltar, i
la industria discogràfica s’ha hagut de modernitzar, tot i què ha significat pèrdues en el del seu volum de negoci.
Vaig assistir a la presentació del Projecte 1x1, al Caixa
Fòrum, fa uns quatre anys. El llavors conseller d’ensenyament Ernest Maragall,
va afirmar la voluntat de substituir tots els llibres de text en paper per llibres
digitals en quatre anys. Una revolució tan radical no crec que s’hagués fet en
cap país del món mai. Aquest sistema estava basat en el que jo anomeno
“l’equació Educat”: El preu d’un ordinador personal + preu de les llicències digitals dels llibres *
anys d’escolarització = preu dels llibres de text en paper * anys
d’escolarització
És a dir, la substitució sistemàtica de tots els llibres de
text per productes digitals surt a compte, encara que impliqui a les famílies
la despesa inicial de comprar un ordinador personal (i la connexió a internet).
Som molts els professors i professores que, des de fa molt temps,
abans de l’arribada del projecte 1x1, hem estat entusiastes de les noves
tecnologies i internet, que de forma natural hem introduït tant com hem pogut
les TICS dintre de la nostra experiència docent. Moltes vegades en entorns
precaris, amb connexions lentes o inexistents, amb ordinadors a vegades antiquats…
M’imagino que tots nosaltres ja vam veure de seguida que aquest projecte era
massa radical, massa innovador, un canvi tan profund era molt arriscat. Tanmateix,
vam tenir l’esperança que almenys donés protagonisme a tot el professorat
amb experiència real en la utilització de les noves tecnologies a l’aula,
perquè hi ha moltíssim professorat amb una enorme experiència en la
incorporació de blocs, aules virtuals com pot ser el Moodle, les xarxes socials… Un capital humà i
professional que no s’hauria d’haver desaprofitat.
Malauradament, tot el protagonisme del projecte 1x1 es va
donar a la gran indústria editorial en lloc de donar-la al professorat. Tornant
a la metàfora dels supermercats i l’agricultura biològica, seria com deixar en
mans del lobby de les cadenes de fastfoot una campanya promocionant
l’alimentació baixa en greixos.
Quin sentit té, per exemple, haver de comprar tot els
materials didàctics (ara digitals) de cop per a tot el curs següent? És com si
una botiga de música obligués a adquirir de cop tota la música de David Bisbal
que vols escoltar al llarg de l’any, només perquè “és el seu model de negoci”.
Passar de productes en paper a materials digitals
descarregables, però alhora mantenint la vella estructura de compra i
distribució de les empreses editores va implicar, per al projecte Educat, la
necessitat de crear unes enormes plataformes de canalització (Atria, La
passarel·la Marsupial, moneder electrònic…) que en sí mateixes van representar
una enorme despesa econòmica i una enorme càrrega d’infraestructura.
Per exemple, l’exigència per part de les editorials que
tots els materials didàctics fossin sempre online, mai descarregables al disc
dur del portàtil de l’alumne, (per tal d’evitar el possible pirateig d’aquests
continguts per part d’estudiants i professors) va suposar unes necessitats d'ample de banda d’internet descomunals, la necessitat d'introduir vàries línies
d’ADSL a cada aula de cada institut, l’obligació de cada família de disposar
d’internet a casa per poder fer els deures.
De la mateixa manera que l’existència dintre de la societat
d’una minoria crítica en temes d’alimentació (agricultura biològica, comerç
just…) i una superminoria que practica l'autocultiu d’aliments força a la gran
industria multinacional de l’alimentació a renovar-se i produir millors productes
i, per tant, una millora social general,
dintre del món educatiu la minoria de professorat que experimenta amb
materials didàctics propis serà la que pressioni i impulsi a la gran indústria
editorial a la innovació educativa, a abandonar les estructures de distribució i
comercialització monolítiques pròpies del segle XIX.
Recordo que Ernest Maragall aquell dia de la presentació del
projecte 1x1, va comparar la indústria editorial amb “voler vendre frigorífics
als esquimals”. Una analogia que trobo d’allò més encertada, tan vàlida fa
quatre anys com avui dia. El fracàs d'aquest projecte potser ens ensenyarà que el llop no és un bon innovador en tècniques pastorils.
No hay comentarios:
Publicar un comentario