El llatí desplaça les matemàtiques al batxillerat

Anys després d'haver eliminat l'obligatorietat de l'examen de mates a la selectivitat, poc a poc les successives lleis educatives van ampliant les possibilitats de no fer matemàtiques.

Ara, amb la nova llei educativa Wert, els estudiants que vulguin anar a per exemple econòmiques hauran d'estudiar obligatòriament llatí, però només opcionalment les matemàtiques.

Llegiu l'article del diari El Mundo

El nostre ha de ser dels pocs països del món en el què està ben vist  "no ser bo" en matemàtiques.

"Punto neutro"

El projecte Educat1x1 passarà a la història com el major exemple de malgastament de diners públics en el sector de l'educació. Un exemple més de pelotazo político-empresarial que va créixer a base de milions d'euros públics i que va desaparèixer tan bon punt va arribar la crisi i les empreses editorials ja no van rebre les substancioses subvencions. Perquè els 300€ que cada família gasta en llibres de text no són res més que una subvenció encoberta a una indústria obsoleta.

I sobretot un projecte desenvolupat d'esquena al professorat i a les seves necessitats reals. Un projecte en el qual els professors ens tocava el paper de consumidors de productes digitals, sense cap protagonisme, tot per a major gloria del compte de beneficis de les empreses editorials del sector.

Algú em podrà dir que és molt fàcil criticar a missa dita, quan ja tothom pot veure el desastre. Doncs tatxan! ara ens arriba "Punto neutro", la nova iniciativa politico-empresarial de creació d'una plataforma centralitzadora per a tota Espanya dels llibres digitals escolars.  I com que tot es repeteix exactament igual, podrem anar veient com esdevé un altre desastre. I una pila de diners públics perduts, amb la diferència que ara ja no estem a l'època de les vaques grasses dels inicis del projecte Educat1x1, on hi havia diners per a tot.

Perquè aquest projecte "Punto neutro" neix, un cop més, totalment d'esquena al professorat: és un projecte tancat entre empresaris del sector i polítics. Uns tenen els diners, els altres volen els diners i tenen canapès de truita de patata.

És una autèntica vergonya que amb la immensa quantitat de materials didàctics lliures i gratuïts que existeixen actualment a la xarxa, fruit de tantíssims professors i professores entusiastes que els ofereixen a un cost zero per al sistema, sistemàticament l'entrada del digital a les aules hagi de passar per regar amb milions d'euros aquests lobbys empresarials educatius. Unes empreses que si no és per la promesa de rebre aquests milions, no mouen un dit per la modernització de l'ensenyament.

Un cop més haurem de veure la imposició d'uns valors mercantilistes-consumistes als nostres alumnes i les seves famílies: Només si pagues la llicència digital tens dret a accedir als continguts digitals, i només durant un any, a l'any que ve, torna a pagar per accedir-hi. El que jo considero que és la negació directa del que haurien de ser els valors de l'escola, almenys de l'escola pública.

Us convido des d'aquí a que feu una ullada a http://www.xarxatic.com/punto-neutro-la-ultima-cesion-a-las-editoriales-de-libros-de-texto/

Libros educativos sin ánimo de lucro

http://iessanjose.blogspot.com.es/2013/06/libros-educativos-sin-animo-de-lucro.html

Una carta al diari

Trobo que aquesta carta al diari La Vanguardia és una magnífica expressió del major disbarat educatiu actual: La (no) integració del llibre de text dintre de la formació.

Aquest pare, des de la seva responsabilitat educadora, reivindica el poder comprar algun llibre de text per tal de completar la formació que el seu fill pugui rebre a l’escola. Fins aquí perfecte, però és que afirma que “[...]encara que els pares els demanin, els nens només reben fotocòpies[...]”.

Afirmar que nosaltres els professors puguem prohibir als pares comprar qualsevol tipus de llibre per a millorar la formació dels seus fills és totalment fals i terriblement ofensiu, quan són les editorials, amb el seu model comercial les úniques culpables de què els llibres de text estiguin fora dels circuits de distribució natural: les llibreries.

Perquè aquest pare no pot anar a la llibreria del seu barri i comprar els manuals de matemàtiques que vulgui i comparar els preus i continguts? Perquè les empreses editorials no ho volen així. Perquè per a les empreses editorials els pares senzillament no compten. Només compten les grans comandes anuals que el comercial de torn pugui rebre de tota l’escola, una única venda anual de llibres mitjançant l’Ampa i adéu siau fins a l’any que ve.

Perquè no hi ha llibres de text a les biblioteques públiques de barri?

El problema no és el llibre de text, sinó el model comercial de distribució que imposa el lobby editorial, darrere del qual s'amaga una indústria totalment subvencionada amb diners públics, els diners dels pares.

En un moment com el actual, en el qual els professors pràcticament hem de fer programacions de curs “a la carta”, adaptades a les necessitats educatives específiques de cada alumne, el model “el mateix llibre per a tots els alumnes” de les editorials és un despropòsit absolut, la negació directa del concepte d'adaptació individual.

I el pitjor de tot és el silenci acadèmic al voltant d'aquest tema. La compra de llibres de text “a granel” per les escoles i instituts és una mena de “dogma de fe”. Des de les altes instàncies didàctiques i educatives mai no és qüestionat o analitzat. El principal producte educatiu, que mou centenars de milions d'euros cada any, queda fora de tota crítica. Un cop més ens trobem davant d'un producte "públic-privat": Públic per a rebre els diners públics però privat per a quedar fora de qualsevol auditoria pública.

Aquest senyor acaba la carta dient que un llibre és "[...]un recurs per fer front a l'eventual possibilitat que el seu mestre tingui una formació millorable[...]". Sense comentaris.

InBloom: DataMining a l'escola pública

El DataMining és una pràctica empresarial que consisteix en recollir moltíssimes petites dades, fins a la més insignificant, analitzar-les mitjançant enormes processadors per extreure'n informacions que puguin millorar la producció i el benefici.

Per exemple, una baixada en el nombre de bitllets comprats a una determinada línia de tren pot indicar que els seus revisors no estan fent prou bé la seva feina, fins i tot es pot determinar quin és el revisor que falla creuant aquestes dades amb les dades dels horaris dels revisors. I tot plegat es realitza ben lluny del lloc de treball.

O un volum significatiu en el nombre de reclamacions per un producte defectuós s'analitza fins a deduir que tal transportista o intermediari va ser negligent o que un determinat proveïdor, potser a l'altra punta del món, no va complir amb els nivells de qualitat exigits.

Només les grans corporacions empresarials disposen de la enorme potència informàtica que necessiten aquestes sistemes DataMining, la immensa capacitat de memòria per a recollir els milions i milions de petites dades que hi arriben, la no menys immensa capacitat de càlcul per a analitzar-les de mil maneres diferents per extreure'n informació significativa, i de la tecnologia que hi ha darrere dels algoritmes d'aquestes supercomputadores.

Les grans empreses estan invertint enormes quantitats de diners en el desenvolupament d'aquests sistemes informàtics, perquè veuen com la seva utilització proporciona informació per optimitzar la producció i la rendibilitat, a un cost mínim.

A més a més, aquests sistemes són adaptables, és a dir, un sistema que funciona per a una empresa tèxtil també pot ser bo per a una empresa de telefonia o de farmàcia. Un cop s'ha realitzat l'enorme inversió en computadores i tecnologia, és un servei més que es pot oferir... Per què no també a l'escola pública?

InBloom és una iniciativa que va rebre 100 milions de dòlars de finançament per la més gran i poderosa fundació filantròpica del món, la Bill & Melinda Gates Foundation, (aquí filantròpica potser s'hauria d'entendre en el sentit de no haver de pagar impostos) amb l'objectiu de revolucionar totalment el món de la escola pública dels Estats Units.

Consisteix en passar totes les dades dels alumnes, fins i tot les més íntimes i personals (familiars, racials, mèdiques, acadèmiques...) a un enorme gestor extern a l'escola, on també arribaran totes les dades, fins i tot les més ínfimes de l'evolució acadèmica de cada alumne. Totes aquestes dades són analitzades contínuament per aquest sistema que retorna a l'escola la informació processada de com evoluciona cada alumne, i a més a més, ofereix aquesta informació a les empreses educatives per a que puguin proporcionar productes didàctics específics a la situació i necessitats de cada alumne.

Que el gestor informàtic d'aquest sistema sigui propietat del magnat Rupert Murdoch no és res que sembli preocupar als il·luminats promotors d'aquesta iniciativa. Tot plegat no té cap cost per als pares, per a l'escola ni per al sistema educatiu públic americà. Qui podria negar-s'hi? Sobretot perquè les lleis federals que fins ara prohibien taxativament que les dades personals dels alumnes poguessin sortir de l'escola han sigut anul·lades.

Molts pares han expressat la seva por i el seu rebuig a que tota la informació dels seus fills sigui gestionada des de empreses privades, i moltes associacions de professors han expressat la seva perplexitat en el que interpreten com un cavall de Troia per a sotmetre a la lògica empresarial la experiència educativa.

El vídeo promocional de la pròpia InBloom mereix un estudi. És impressionant. De veritat que fa por.

Observeu com és la escola ideal segons la pròpia InBloom. La mestra no deixa ni per un moment d'introduir dades i més dades a la seva tablet, a més a més de que tot el que els xiquets fan queda recollit amb les seves pròpies tablets escolars. Vegeu com tota aquesta informació retorna des de InBloom a la mestra, a la directora de l'escola, als pares (i hem de suposar que també a les autoritats educatives) en forma de gràfics de pastís, de gràfics de barres (sempre ascendents, sempre a millor).

El meu moment preferit d'aquest vídeo és quan la mare li diu al seu fill que en cinc minuts deixi de veure la televisió i es posi a llegir un llibre (no un llibre de paper, esclar, un llibre digital que apareix a la pròpia pantalla del televisor), la mare escriu a la seva tablet la notificació i al instant al nen li apareix a la pantalla del televisor la nota de la mare, però és que la mare i el nen estan al mateix espai, a uns cinc o sis metres de distància l'un de l'altre.

La figura de la mestra queda reduïda a ser només un recol·lector de dades, perquè aquests sistemes necessiten quantitats enormes de dades, un fluxe continu de informació, un sistema que li diu a la mestre tu ves apuntant a la teva tableta, que nosaltres fem la resta. El protagonisme de l'experiència escolar ja no el té la mestra, sinó el sistema informàtic InBloom i les grans empreses educatives darrere d'aquest.

El valor de la possessió i la possessió dels valors

"Textos MareaVerde" és una iniciativa d'un grup de professors i professores de Madrid sorgida dintre del moviment "Marea Verde" de defensa de l'escola pública contra les retallades, per al desenvolupament de llibres de text lliures i gratuïts, creats pels propis professors.

http://textosmareaverde.blogspot.com.es/

Onda Cero Zaragonza els va fer una petita entrevista a finals d'agost (a partir del minut 16):

http://www.ondacero.es/audios-online/emisoras/aragon/zaragoza-onda/zaragoza-onda-280813_2013082800071.html

És molt interessant escoltar el punt de vista del representant del sector editorial, que parla en primer lloc, i els seus arguments a favor de que els alumnes comprin llibres de text en paper, i comparar-los amb els que dóna el representant del moviment "Marea Verde" que parla a continuació. Com és usual, per al representant editorial tot el que no sigui un llibre,amb tapes, llom...etc és automàticament valorat com de baixa qualitat. Per a ell si no és llibre són fotocòpies, i si són fotocòpies són fulls sueltos, sinònim categòric de materials de baixa qualitat. Aquest senyor afirma que per a ell, les fotocòpies són "hojas de libro caidas", i fica al mateix sac els bancs de llibres, els préstecs de llibres...

Mentre que per al representant de "Textos Marea Verde", les fotocòpies són només una forma més d'oferir els materials docents als alumnes, entre moltes altres: Visualització amb Tablets, portàtils, projectors a la pissarra, mòbils...

Però el més significatiu arriba quan el representant de les editorials afirma "[...]yo creo que este país necesita una conciencia muy fuerte sobre el valor de la educación, el valor del libro, el valor del libro impreso o como se quiera, pero el valor de la posesión[...]". Aquí aquest senyor introdueix un concepte, "la possessió", (al què dóna categoria de valor!), que en principi hauria de ser radicalment incompatible amb "la cultura", perquè la cultura és quelcom que es comparteix, que es difon lliurement: La meva cultura no implica la falta de cultura de ningú més, mentre que la meva possessió d'un determinat objecte implica la falta de possessió d'aquest determinat objecte per part de ningú més. Sí, realment estem davant d'un bon tema de debat.

Correcció automàtica d'exercicis

Tot i que han passat més de quinze anys, encara recordo com era d’avorrit l’anar a classe a la facultat de Matemàtiques de Barcelona, tantes i tantes hores on no podies fer res més que prendre apunts de tot el que el professor anava escrivint a la pissarra, pàgines i pàgines de teoremes i demostracions, hora rere hora, entenent amb prou feines la meitat de la meitat de la meitat de tot el que aquell matematicosàure de torn anava dient i escrivint. I així dia rere dia, setmana rere setmana fins que al final t’ho jugaves tot en un únic examen quadrimestral  terrible.  Amb algunes assignatures fins i tot corrien entre els estudiants apunts que anaven passant d’any en any amb els què podies comprovar fins a quin punt aquell professor repetia, exactament igual any rere any el mateix discurs, pràcticament amb les mateixes paraules.

Aquest estiu tot va començar com una petita discussió de cafè bar amb un amic que si existeixen o no els ordinadors quàntics, que sí ,que no, que mirem‘ho al google, que si aquesta web no és de fiar, que si mira aquesta altra, i vaig acabar inscrit a un curs MOOC de programació quàntica de la Universitat de Berkeley, (“CS-191x Quantum Mechanics and Quantum Computation”)  mitjançant la plataforma edX (www.edx.com) .

Ha sigut la meva primera experiència real en un entorn MOOC i la he trobat molt positiva. La seva dinàmica és molt viva, amb unitats didàctiques setmanals, consistents en llegir i estudiar uns documents en pdf i mirar uns vídeos. A més a més tens a la teva disposició un espai fòrum per a preguntar i comentar amb la resta d’estudiants.

Aquestes universitats amb aquests cursos et venen a dir que si el que vols és assistir a classe en el sentit “bàsic” d’escoltar al professor i prendre apunts, no cal que et matriculis, ni tan sols cals que vinguis, ja et passem els vídeos de les classes i els apunts, totalment gratis, per a que els vegis tranquil·lament a casa teva. Aquesta primera diguem “capa d’experiència estudiantil” te la donen de franc.

A més a més de llegir pdf’s i mirar vídeos, setmanalment has de realitzar un test que t’avalua si realment has entès o no els conceptes que es van donant. I aquestes proves es corregeixen de forma totalment automàtica, mitjançant un nou software d’intel·ligència artificial que aquesta plataforma edX ha començat a experimentar aquest mateix any.

La correcció automàtica de proves significa poder oferir als estudiants molts més elements d’avaluació, (d’autoavaluació) que els permetin comprovar els coneixements adquirits, no només una vegada al final del curs, quan ja no es pot fer res, sinó de forma contínua i integrada al llarg de tot el curs, donant a l’estudiant l’oportunitat de repassar i aprofundir tots els continguts.

Però el que més m’ha cridat l’atenció és que, a més a més dels típics exercicis de resposta múltiple i de resposta purament numèrica...

...aquesta plataforma incorpora un editor d’equacions que permet escriure resultats matemàtics complexos, “amb lletres”, i un intèrpret que permeti identificar expressions matemàtiques equivalents, (que m’imagino que serà com el que desenvolupa Wolfram i el programa Mathematica). 

Toomates incorpora des de fa anys un sistema de correcció automàtica d’exercicis numèrics, però aquestes grans plataformes e-learning com edX, Coursera (www.coursera.org)  o Udacity (www.udacity.com)  van molt més enllà, i el resultat és sorprenent.

Inevitablement aquestes noves eines de correcció automàtica d’exercicis han encès un gran debat a les xarxes socials, on moltes persones expressen els seus dubtes sobre la viabilitat i utilitat real d’aquestes eines.

Òbviament, la polèmica està servida quan es treu del seu context natural  i es porta a contextos per als quals no s’ha pensat: Podem llegir un comentari en contra en un article del New York Times: […]Last year when my daughter was in 7th grade, her teacher started using computer essay grading. She would write her essay at home, using the computer, and would get a score. My daughter loves to write but got frustrated because the computer insited on correcting the grammatical errors of portions of the essay in which she used poetic language.[...]. Decididament no té sentit aplicar la correcció automàtica a textos amb llenguatge poètic, és clar, (què bèstia aquest professor!), però podem pensar que pot trobar molt camp de desenvolupament en l’aprenentatge de les matemàtiques.

Un punt polèmic interessant és la valoració del treball del professor corregint proves. Les hores que es passa corregint els exàmens, serveixen per a alguna cosa realment? Els defensors de la correcció automàtica d’exercicis reivindiquen que aquestes eines “alliberen” al professor de la feina de corregir per poder dedicar aquest temps  a altres coses “millors”, però  els contraris proclamen que precisament el corregir les proves, amb retolador vermell  i a mà, forma una part substancial de l’experiència del professor, no és  cap “temps perdut”. 

Un altre punt polèmic és el “feedback”. Els defensors dels sistemes automàtics de correcció troben inadmissible que actualment un alumne hagi d’esperar setmanes a que el professor acabi de corregir els exàmens, i reivindiquen la correcció instantània que proporciona l’ordinador, que assenyala a l’estudiant en aquell moment i tantes vegades com vulgui, en quins elements ha de millorar. Els contraris a aquests sistemes denuncien la diguem “dèria de la instantaneïtat”  actual, i afirmen que no per molt avaluar necessàriament s’aprèn més.

Recordo que de jovenet treballava els estius a un Garden Center venent tot tipus d’eines i estris per al jardí. Disposàvem de màquines tallagespa a motor i manuals, i quan un client em demanava la meva opinió sobre quina era millor comprar, jo sempre deia el mateix: La màquina manual li ofereix el plaer de tallar la gespa vostè mateix, i la màquina a motor li allibera d’haver de tallar la gespa vostè mateix. És una qüestió molt personal, però el que està clar és que si parlem de jardins molt grans, la màquina a motor és la única opció realment vàlida. De la mateixa manera, la correcció automàtica o manual d’exàmens pot ser una opció molt personal de cada professor, però en entorns de molta massificació d’alumnat no deixa de ser una opció molt a tenir en compte.