Principis de l'Antididàctica De Les Matemàtiques

Quan vaig decidir-me a començar aquest blog realment no tenia clar ni el perquè ni el per a què. Només tenia al cap un concepte de la meva invenció: antididàctica.

De fet l'antididàctica no seria realment un concepte, sinó un anticoncepte, perquè es defineix no pas per allò que és, sinó per allò que no és: "no és didàctica". I sobre tot no és didàctica de les matemàtiques.

I és que després de molts anys com a professor de matemàtiques, l'únic que puc dir, l'únic que tinc clar és que estic fins al monyo de la didàctica, de les teories educatives, de les ordenacions curriculars, i sobre tot i per sobre de tot, de la casta de il·luminats de la didàctica, salvapàtries de canapè de truita de patates.

Així doncs, els principis de l'antididàctica de les matemàtiques serien aquests dos:

Punt 1. L'únic que val és l'experiència, irreemplaçable i irrepetible, entre una persona que vol ensenyar i una persona que vol aprendre, i el desenvolupar i compartir recursos didàctics concrets que potènciïn aquesta experiència.

Punt 2. Tot el que no sigui el punt 1 són punyetes i voler viure del cuento.

D'aquests dos punts es dedueixen dos corol·laris fonamentals:

Corol·lari 1: La didàctica, i en particular i especialment la didàctica de les matemàtiques, en tant que no és desenvolupar ni compartir recursos didàctics concrets, és una punyeta.

Corol·lari 2: L'antididàctica, que no és ni desenvolupar ni compartir recursos didàctics, és una altra punyeta.

Us proposo un exercici d'higiene mental: accediu als criteris d'avaluació oficials de matemàtiques de primer d'ESO (per a nens i nenes de 12 anys!) , llegiu-los tranquil·lament...

Descarregar criteris d'avaluació oficials 1r ESO 

(de fet qualsevol apartat  del currículum oficial de matemàtiques de l'ESO serveix igual)

 I sortiu a la finestra o balcó que tingueu més a prop i crideu, amb força, amb ganes:

Però quina sarta de Xorrades!!!!

que sí, que no canviarà res, que continuaran igual, però igual us trobareu millor.

Quan una part significativa dels nostres alumnes ens arriben de primària sense saber les taules de multiplicar, aquests gurús de la didàctica volen que els avaluem com si fossin becaris del CSIC, amb beca Ramón y Cajal i postgrau en Cambrige . Aquests gurús són com aquells paletos dels anys vuitanta, que anaven boixos per comprar-se aquells rellotges CASIO amb calculadora quants més botons millor, ("mira el meu rellotge fa logaritmes i tot!"), i demanen més i més, en un exercici d'esnobisme estèril i desmotivador, inflant més i més una bombolla especulativa que tard o d'hora haurà d'esclatar.