Impacte en els ecosistemes existents

Divendres a la tarda. Entro a la llibreria Caselles de Lleida a la búsqueda d’una bona novel·la de ciència ficció per a aquest cap de setmana de tres dies. Sóc un fanàtic de les novel·les “space opera” i surto de la llibreria amb “Ingenieros de Mundo Anillo”, de Larry Niven, la segona part de “Mundo Anillo” que vaig llegir fa temps i que em va agradar molt. Lectura i diversió garantida per als tres dies.

Però em sorprenc a mí mateix comprant també el llibre “Escola nova, poble lliure”, de l’exconseller d’Educació Ernest Maragall. El relat en primera persona de la seva experiència com a conseller d’Educació de la Generalitat al llarg del segon govern del tripartit. Realment em passaré el cap de setmana llegint un llibre de com funciona la meva feina?

He trobat aquest llibre realment interessant, jo el proposaria com lectura obligatòria per a tots els alumnes del màster del CAP, perquè realment pots veure com és “per dintre” l’experiència del poder dintre de l’administració pública, i la infinitat d’equilibris que un conseller ha de fer per diguem-ho així, sobreviure políticament.

Fins i tot el propi autor compara les seves experiències com a conseller amb  aquella sèrie mítica de la BBC, “Sí ministre”, on cada iniciativa proposada amb la millor voluntat del món per part del nou ministre xocava amb el immens mur el cos dels funcionaris i altres “poders fàctics” que donen cos a la maquinària de l’administració, aquell genial personatge Sir Humphrey.

Al llibre només apareixen els llibres de text al capítol 6: “La batalla de la innovació”, dintre de la secció en la què es parla del projecte Educat 1x1:

Pàgina 218: [...] Partíem de la hipòtesi que la transició a l’educació en el context digital era irreversible;  les solucions tècniques proposades podien evolucionar, però els sistemes i les organitzacions s’havien de dissenyar per a un funcionament indefinit. Aquesta consideració tenia repercussions sobre el que Xavier Kirchner en deia “impacte en els ecosistemes existents”: els sistemes de producció i distribució de continguts (món editorial); serveis educatius; comercialització i manteniment d’ordinadors personals i d’equips digitals a les aules; suport tècnic per a l’operativa dels centres... tot plegat es veia seriosament afectat amb el canvi dels sistemes educatius en el context digital. Calia començar a gestionar aquest canvi.

El primer obstacle, i el més important, que s’havia d’afrontar és referia al “problema generacional”. El canvi s’ha produït en una generació, i el cas és que la majoria dels docents d’avui no havien desenvolupat en la seva formació els competències que ara han d’ajudar a desenvolupar en els seus alumnes. L’estratègia de formació del professorat i d’assessorament permanent era l’eina possible per superar aquest obstacle, però havíem de fer les coses prou senzilles per tal que “l’escalabilitat” del professorat en aquest canvi fos àgil i ràpida.

El segon obstacle es referia a la qualitat dels recursos educatius en format digital a què tenien accés els centres docents. Des del primer moment vam defensar l’ús de recursos educatius produïts per editorials, professionals o empreses productores del sector de l’educació. No calia haver de recordar que es tracta d’un ús lligat de manera indestriable al pagament de llicències; una decisió, no obstant això, que ens va portar una bona colla de discussions, maldecaps i crítiques. Però crèiem que s’havia de fer d’aquesta manera: primer, per produir recursos educatius de qualitat, fa falta esforç i ofici, que s’han de compensar; segon, els formats d’encapsulat multimèdia dels materials digitals requereixen unes eines i uns coneixements en constant evolució que només estan a l’abast de les empreses que es dediquen a aquesta activitat; i tercer, hi ha un sector industrial emergent en les tecnologies de l’educació, i les empreses editorials que hi operen s’han de reconvertir. Com és aviat i millor ho facin, més possibilitats tindran d’ocupar llocs d’avantatge en el mercat global emergent.[...]

Pàgina 211:[...] Pel que fa a les editorials, era molt clar que la introducció dels ordinadors i de nous materials didàctics atacava la línia de flotació del mercat editorial; estàvem introduint el concepte segons el qual el pack bàsic dels materials didàctics no podia costar més de 30 euros a l’any. Naturalment, la resposta del sector editorial, i també del gremi de llibreters, va ser contundent. És cert, la proposta atacava el cor de la indústria del llibre de text, entre altres coses perquè estàvem dient que les famílies podien deixar de pagar els 250 o 350 euros anuals que pagaven pels llibres de text, un cos que a l’ESO superava àmpliament els 1000 euros per alumne i etapa. Tot d’una, la mateixa administració que havia ajudat a sostenir el sector editorial, un mercat dominat per un reduït nombre de grans empreses, apostava per canviar el sector amb una proposta que obligava a modificar els sistemes de producció i acceptar menys marges comercials. No cal dir que la batalla va ser dura, però ens vam sortir, perquè vam decidir tirar endavant i fer-ho de pressa. Les editorials van decidir apostar pel projecte, amb més o menys entusiasme com es pot suposar, però van anar apareixent materials que al començament tenien fortes mancances de qualitat, però que de mica en mica van anar millorant el producte.[...]

La lectura que faig no pot ser més clara:  Segons l’autor, nosaltres, els professors i professores ens hem de formar per a la utilització de recursos digitals, però mai tindrem dret a la creació d’aquests recursos, activitat reservada en exclusiva a les editorials.

Segons l’autor, la creació dels recursos, dels llibres, queda reservada a la indústria digital, a les editorals, que són les úniques entitats que tenen “esforç i ofici” per a crear recursos. Un exemple: Jo com a professor de matemàtiques he de ser modern i he de tenir l’ofici i capacitat per a projectar als meus alumnes una imatge sobre diguem la raó àuria a la pissarra digital de l’aula, però atenció! sempre comprada a la indústria editorial, “que s’han de compensar”. Mai no tindré la capacitat tècnica per crear jo mateix aquesta imatge(ni tampoc, m’imagino, la capacitat tècnica per compartir-la amb altres professors). No. Mai.

Òbviament, no puc estar més en desacord amb aquesta premissa. Penso que precisament la creació de materials didàctics (i el seu lliure intercanvi) per part del professorat (re)presenta una declaració de principis excepcional per a una experiència docent enriquidora. Amb tots els respectes per als professors que decideixen seguir un determinat llibre editorial,  l'opció de fer servir materials lliures propis (propis personalment o propis de la comunitat educativa)  hauria de ser una alternativa, una opció a defensar i protegir per part de les autoritats. Almenys serviria per forçar a les editorials a espavilar-se i millorar el seu producte comercial.

Però és que a més a més, de què ha servit tota aquesta defensa de la indústria editorial? Com ha agraït el món editorial aquesta declaració de monopoli comercial d'un pastís de 300 milions d'euros? L’autor no ho diu, però anys després la mateixa indústria editorial va tancar per la via judicial  el projecte, com ja vaig comentar en una entrada anterior d’aquest mateix blog (Vegeu http://toomatesbloc.blogspot.com.es/2012/11/the-last-big-cash-cow-es-el-llibre-de.html)

La indústria editorial ha demostrat que no té la menor intenció d’assumir el repte de la innovació educativa, només vol dur-se anualment els 300 euros x 1000000 alumnes = 300 milions d’euros venent any rere any els mateixos obsolets, antiquats i inútils llibres de text de matemàtiques en paper. (i les versions digitals d'aquests llibres són tan patètiques com veure una persona massa gran vestida amb robes de jove)

La realitat és que els professors i professores de matemàtiques tenim, cada dia més, a la nostra disposició unes eines informàtiques fantàstiques que ens permeten crear i gestionar els nostres propis recursos, i compartir-los per internet de forma lliure i gratuïta, i cada dia que passa la industria editorial esdevé un dinosaure absurdament enorme, inútil i consumidor d’enormes recursos econòmics.

Trobo curiós i significatiu que l’autor torni a referir-se a la indústria editorial després quan parla del malbaratament de diners de les empreses de transport escolar:

Pàgina 235: [...] Altre cop, l’educació havia de sostenir altres sectors o compensar despeses que poc o res tenien a veure amb el mateix sistema educatiu. En aquest cas, era evident que se substituïen les deficiències i mancances d’una xarxa de transport públic general o local que, ni de lluny, cobria aquest tipus de mobilitat social. La paradoxa era que, com passava amb les editorials i els llibres de text, algunes companyies de transport per carretera només eren econòmicament viables d’acord amb els elevats marges d’explotació obtinguts en el transport escolar.[...] 

No es poden dir les coses més clarament.

Steve Jobs, Apple i els recursos didàctics

Acabo de llegir la biografia “oficial” de Steve Jobs, el fundador d’Apple, “Steve Jobs, (Walter Isaacson) RosaDelsVents”

Ens pot agradar més o menys, o gens ni mica, la forma com Jobs entenia la informàtica, radicalment antagònica als principis del software lliure, però sigui com sigui, s’ha de reconèixer que ha sigut una persona absolutament fonamental dintre de la història de la informàtica de consum. Al llarg de tres dècades va desenvolupar una sèrie de productes que van transformar indústries senceres: L’Apple II, El Macintosh, Toy Story i altres èxits de Pixar, Les Apple Stores, L’iPod, L’iTunes Store, L’iPhone, L’App Store, L’iPad, L’iCloud, i la mateixa Apple.

Només al final d’aquesta biografia, allà per la pàgina 600 podem llegir alguna cosa sobre les seves idees al voltant de l’educació i els materials didàctics. Parla sobre el sistema educatiu dels Estats Units, però el que diu podria molt bé aplicar-se a casa nostra.

[...]La major part de la conversa durant el sopar va ser sobre l’educació. [Rupert] Murdoch acabava de contractar de contractar Joel Klein, l’antic regidor del Departament d’Ensenyament de l’Ajuntament de Nova York, per iniciar una divisió de currículum digital. Murdoch recordava que Jobs no donava gaire crèdit a la idea que la tecnologia pogués transformar l’educació. Però Jobs coincidia amb Murdoch que el negoci dels llibres de text en paper estava perdut a causa dels materials digitals d’aprenentatge.

De fet, Jobs tenia en el punt de mira els llibres de text i eren el proper negoci que volia transformar. Creia que era una indústria de vuit mil milions de dòlars anuals madura per a la destrucció digital. També estava sorprès pel fet que moltes escoles, per motius de seguretat, no tenien consignes i, en conseqüència, els joves havien de carregar una motxilla molt pesada amunt i avall. “L’iPad ho solucionaria”, va dir. La seva idea era contractar grans autors de llibres de text per crear-ne versions digitals i convertir-los en un element destacat de l’iPad. A més, va celebrar reunions amb les principals editorials, com ara Pearson Education, per associar-se amb Apple. “El procés pel qual els estats homologuen els llibres de text està viciat -va dir-. Però si els podem fer gratuïts i es llegeixen amb l’iPad, no cal que els homologuin. La pèssima situació econòmica d’alguns estats durarà una dècada i els podem donar una oportunitat per deixar de banda tot els procés i estalviar-se diners”.[...]

 [...]Jobs també va criticar el sistema educatiu del país, que considerava irremediablement antiquat i paralitzat per les normatives laborals dels sindicats. Fins que no es desfessin dels sindicats de professors, no hi havia gairebé cap esperança d’escometre una reforma de l’educació. Calia tractar els professors com a professionals, i no com a obrers d’una cadena de muntatge. Els directors d’escola haurien de tenir la potestat de contractar-los i acomiadar-los en funció de la seva qualitat professional. Les escoles haurien d’estar obertes fins a les sis de la tarda i hi hauria d’haver classes onze mesos l’any. Era absurd, va afegir, que les aules del país encara estiguessin pensades perquè els professors expliquessin amb pissarres i utilitzessin llibres de text. Tots els llibres, els materials d’aprenentatge i les avaluacions haurien de ser digitals i interactius, fets a la mida de cada alumne i amb feedback en temps real.[...]

 [...]Jobs li va preguntar per l’educació, i [Bill] Gates li va fer un esbós de com veia ell les escoles del futur, amb els alumnes mirant conferències i vídeos de les lliçons tots sols i el temps d’aula dedicat a debats i resolució de problemes. Van estar d’acord que, sorprenentment, fins en aquell moment els ordinadors havien tingut poc impacte a les escoles, molt menys que en altres àmbits de la societat com ara els mitjans de comunicació, la medicina o el dret. Perquè això canviés, va dir Gates, els ordinadors i els dispositius mòbils haurien de concentrar-se a oferir lliçons més personalitzades i un feedback motivador.[...]

No es pot evitar fantasejar sobre què hagués passat si el càncer no hagués posat fi a la seva vida i hagués tingut temps en revolucionar el món de l’educació, tal i com ell mateix afirmava que s’havia proposat com a següent objectiu professional. Potser el món educatiu necessitaria d’una figura tan seductora com la del Steve Jobs per deixar enrere, per fi, els llibres de text propis de segles passats i donar pas als materials didàctics digitals, propis del segle XXI. Però a quin preu?

De la mateixa manera com Jobs es va presentar als directius de la indústria de la música i els va dir: “Mireu, se us ha acabat el xollo de vendre CDs a 20 euros, però gràcies al meu iPod i el meu iTunes, encara podreu vendre cançons soltes a 99 cèntims, us hi apunteu o desaparegueu”, i de la mateixa manera com es va presentar als directius de la indústria de la premsa escrita i els va dir: “se us ha acabat el xollo de vendre diaris en paper a 1,30 euros, però gràcies al meu iPad i a la meva App Store, encara us podreu guanyar les garrofes venent subscripcions digitals. Us hi apunteu o desaparegueu.”, no costa molt d’imaginar a Jobs davant dels directius de les editorials dels llibres de text... Però què els diria? “Eh! Se us ha acabat el xollo de vendre llibres de text en paper als estudiants a 30 euros la unitat, però mireu, amb les meves maquinetes encara els podreu vendre...” què? lliçons soltes a 0.99 €? exercicis a diguem 0,25 €?

Avui 16 d’abril el diari “El País” porta la notícia “París contra la AppStore” sobre un polèmic tancament per part d’Apple d’una aplicació anomenada “AppGratis” de la botiga oficial AppStore. Com a justificació del seu tancament, podem llegir algunes de les seves normes:

2.20: que prohíbe que una aplicación tenga varias versiones.

2.25: “las aplicaciones que promocionan otras y puedan crear confusión con la propia AppStore serán rechazadas”.

2.12: “Las aplicaciones que no se consideren útiles, que sean sencillamente una réplica de sitios web o que no ofrezcan entretenimiento, pueden ser rechazadas”.

Em recorden molt a aquelles normes que podem veure a alguns bars del nostre país, com “Se prohíbe el cante i la palabra soez” o aquella de  “Se prohibe terminantemente traer comida de fuera”, o la clàssica “Servicio reservado a los señores clientes”, que tot plegat el que venen a dir és que s’està per guanyar diners sense complicar-se la vida.

Realment va per aquí el futur dels recursos educatius, del material didàctic? No és aquest el futur que jo vull, ni per a mí com a professor ni per als meus alumnes. Si Internet pot permetre a la comunitat educativa alliberar els recursos didàctics de la gàbia comercial de la industria editorial, no és per a acabar en cap cibergàbia, per molt glamorosa que sigui.

MOOC's i la UOC (Imma Tubella)

Ja he parlat dels MOOC anteriorment, l’última tendència en E-learning que ens arriba dels Estats Units. La idea és ben simple: cursos que s’ofereixen gratuïtament, on els estudiants tenen total llibertat per entrar i sortir, avançar o tafanellar, i només al final, i si volen, paguen per rebre un certificat de coneixements després d’haver realitzat algun tipus de prova presencial.

La Vanguardia del dimarts 5 de febrer ens ofereix una doble pàgina analitzant aquest fenomen, i el que més em sorprèn és la visió molt negativa, clarament contrària d’Immna Tubella, la rectora de la UOC:

La UOC se desmarca y recela de la iniciativa:

"Los MOOC representan un modelo de autoaprendizaje absolutamente contrario a nuestra experiencia. Es además un modelo etnocéntrico en el que un profesor de Stanford puede tener un millón de matriculados que aprenden lo mismo. Es una nueva forma de colonialismo educativo". Quien se expresa con esta dureza es Imma Tubella, rectora de la UOC, que aparentemente lidera una iniciativa cercana a estos cursos on line. La rectora, cuyo mandato está en prórroga tras los ya "misteriosos" retrasos en la elección de su sucesor, opina que "este tipo de cursos no permiten el diálogo. En cambio, nuestro modelo implica acompañamiento y tutoría, y se interactúa con el estudiante". Para Tubella, que está a punto de trasladarse a París para impartir clases sobre la importancia de las nuevas tecnologías en los nuevos modelos de aprendizaje, "es necesario contextualizar y solucionar los problemas de carácter local", un objetivo difícil de conseguir con el modelo MOOC. Y también recuerda que los cursos se han centrado casi exclusivamente en los ámbitos de las matemáticas y la tecnología. La UOC, más partidaria de extender su modelo de aprendizaje a otros puntos del planeta, está a punto de firmar un acuerdo con una gran empresa de India para convertirse en un referente alternativo a los MOOC. 

http://www.lavanguardia.com/vida/20130205/54366352711/cursos-on-line-gratuitos-universidades-replantear-modelo.html

 

Trobo que és molt xocant que la UOC, que en principi hauria de ser el referent principal d’aprenentatge online al nostre país, tingui aquesta visió tan a la defensiva d’una tendència que acaba tot just ara de començar.

Quedem-nos amb la següent frase de la senyora Tubella: “[...]Es además un modelo etnocéntrico en el que un profesor de Stanford puede tener un millón de matriculados que aprenden lo mismo. Es una nueva forma de colonialismo educativo[...]”

Resulta que si anem just un any enrere, la mateixa rectora oferia una entrevista “als matins” de TV3 en la què afirmava que el camí per al futur de la universitat era precisament fer “com a Califòrnia”, on un professor podia donar la seva classe dintre d’un aula pràcticament buida però que mitjançant internet aquella mateixa lliçó arribava a milions d’estudiants. I llavors ho trobava fantàstic, sense cap problema “d’etnocentrisme” ni “colonialisme educatiu”.

http://www.tv3.cat/videos/3400870/Tubella-Les-escoles-instituts-i-universitats-hem-perdut-el-monopoli-del-coneixement

Reflexionem sobre aquesta idea: si un professor o professora grava les seves classes i les penja a la web de la universitat, és un valor que, d’alguna forma, el professor perd i dóna a la Universitat, aquesta universitat s’enriqueix amb aquests continguts, i quants més vídeos, gravacions i material docent produeixin els seus professors i professores molt millor (i la rectora contenta). Però si tot aquest material va augmentant i augmentant, i comença a oferir-se a estudiants fora de la pròpia universitat, a estudiants de tot el món... llavors ja no fa tanta gràcia, llavors ho trobem agressiu, invasor, i comencem a parlar de “colonialisme educatiu”.

Jo crec que al final, ens agradi o no, els MOOC’s seran el futur en gran part de l’ensenyament: Accés lliure i gratuït als materials docents, i només hauràs de “passar per caixa” al final, si vols, a més a més, realitzar algun tipus de prova presencial d’avaluació i l’obtenció d’un certificat. I tot plegat dintre d’un context global: poder accedir a qualsevol universitat del món sense cap limitació territorial.

Quina és l’alternativa? Aixecar fronteres territorials en Internet? No té cap sentit. Per exemple, a Catalunya no existeix la possibilitat de poder cursar per internet el màster de professor de secundària, l’antic CAP, i què fan alguns estudiants que pel motiu que sigui no el poden realitzar presencialment? Es matriculen a universitats on-line de La Rioja o de Múrcia, per exemple, que si que n’ofereixen.

Trobo molt significatiu el cas de l’UOC. A l’entrevista exhibeix la típica arrogància dels “il·lluminats” d’Internet: Tothom (l’escola primària, la secundària, la resta d’universitats diguem presencials) té la culpa del fracàs educatiu menys nosaltres, l’UOC, que som un model d’èxit. El que passa, s’ha de dir tot, és que fins ara la UOC era l’única oferta educativa on-line, no ha tingut competència, i de sobte ara es troba que ja no està sola, ara ha de competir amb les ofertes educatives que ofereixen en el mateix espai online les grans universitats de tot el món. I llavors l’arrogància dóna pas a la por. Però ens agradi o no, la UOC haurà de acceptar el repte dels MOOC, i de tantes i tantes formes noves d’ensenyament que arribaran, on potser el model actual de “cobrem preus d’universitat presencial i oferim ensenyament virtual” serà un model ben poc competitiu.

La veritat és que, com a professor de secundària, és de vegades ofensiu haver de sentir el tòpic missatge “heudecanviardemanerad’explicarsoutotsunsantiquatselsalumnesfracassenperquès’avorreixen...” de qui es creu a la veritat revelada de Internet, però resulta que aquest mateix il·luminat, quan es troba amb un model molt més dinàmic i actual, llavors el discurs esdevé molt més matisat, llavors les coses no són tan simples, llavors ja no toca dir frases del calibre del "Escoles, instituts i universitats hem perdut el monopoli del coneixement".

De fet, quin sentit té al segle XXI mantenir una universitat específica d’ensenyament a distància, la UOC? Potser el que seria molt més profitós seria actualitzar el model universitari en general, que totes les universitats poguessin oferir ofertes educatives presencials i virtuals, precisament un dels aspectes més significatius del fenomen MOOC és la facilitat que existeix actualment per muntar un curs a distància aprofitant el desenvolupament extraordinari de les xarxes socials i la internet “al núvol”.

PayPerTeach

Abans de la consolidació social d’Internet l’experiència de l’ensenyament-aprenentatge es podia entendre com un flux comunicatiu entre dos elements: El professor i l’alumne.
 

Dintre d’aquest model pre-internet, ha pogut tenir sentit entendre els recursos didàctics (fonamentalment el llibre de text) com una part secundària, que el docent podia deixar a càrrec d’una empresa editora i així, de la mateixa manera que un lampista no se’n fabrica ell mateix la clau anglesa que fa servir, el professor o professora “no perd el temps” construint els seus propis materials didàctics, i escull un d’entre l’oferta de les empreses editores especialitzades.

Però amb l’arribada d’Internet passem a un model diferent, on els materials didàctics esdevenen un element fonamental dintre de l’experiència de l’ensenyament-aprenentatge. 

La imatge seria la d’un triangle Professor – Alumne – Materials didàctics.

A través d’internet l’alumne també pot aprendre perquè pot accedir directament a materials didàctics més enllà de les hores de classe, més enllà de l’espai de l’aula escolar. I de la mateixa manera els professors i professores poden “penjar” recursos didàctics en Internet, independentment de les seves classes presencials.

És curiós observar com els mitjans de comunicació ofereixen una imatge d’aquest triangle “Docent – Estudiant – Materials didàctics” diferent en funció del caràcter social o mercantil que se’n vulgui donar a la notícia. 

A principis del mes de desembre el diari “El País”, propietat del holding Prisa, es feia ressò de les últimes retallades en educació.  Un editorial començava així: “Al menos, los profesores universitarios pueden formalizar su protesta llevando las aulas a la calle. Fue lo que hicieron los de la Complutense la semana pasada. Muchos impartieron sus clases al raso, desafiando el frío polar que ser cernió sobre Madrid, para llamar la atención sobre la precariedad en la que se encuentra la Universidad. Los profesores de primaria y secundaria lo tienen ahora un poco más difícil porque muchos no tendrán, ni siquiera, alumnos que llevar a la calle. Según los presupuestos de 2013 ya no hay dinero tampoco para las clases de refuerzo de los alumnos más rezagados de primaria y secundaria. Costaba 60 millones de euros ese programa llamado PROA (Programas de Refuerzo, Orientación y Apoyo), pero era un dinero crucial para atajar la desigualdad.”

El focus de l’ensenyament es localitza en els professors i professores, protagonistes de l’aprenentatge.

En la mateixa línia, un article del mateix diari del dia 3 de desembre comença així: “Rodolfo Mateos habla de autoestima. Detrás de unas largas y alocadas barbas grises de catedrático de instituto de Lengua y Literatura desde hace más de tres décadas, habla de algunos ‘éxitos personales’, de victorias pequeñitas.[…]Uno de los más de 14000 parados de la localidad es el marido de María del Mar Gamonal[…]El curso pasado iba a las clases de refuerzo de por la tarde del Ribera del Tajo, pero este año todavía no han empezado, se queja, ni se sabe aún si van a empezar por culpa de los recortes[…]

Aquí els professors no només som protagonistes, ara ja tenim noms i cognoms, i ”llarges barbes”, i “petites victòries”… Fixeu-vos que també els alumnes són persones com “el marido de María del Mar Gamonal”, tot plegat molt estil “Cuore” (em refereixo a la novel·la italiana, no a la revista).

Però el mateix diari “El País”, el 22 d’octubre, dóna la notícia del llançament del portal “Tus Tareas” de l’editorial Santillana (propietat també de Prisa). Observeu com n’és de diferent tot plegat.

La notícia diu el següent: (La copio íntegrament de l’edició digital del diari)

Todos los días, decenas de miles de alumnos se enfrentan cuando vuelven del colegio a los deberes, a las tareas y a los repasos. “En España, casi el 86% de los estudiantes recurre a Internet para consultar y resolver dudas”, explica Miguel Barrero, director general de Santillana Negocios Digitales. Con ese dato en la cabeza, la editorial acaba de lanzar en la web el programa Tareas y más, una especie de profesor particular 2.0, a la carta, con materiales de apoyo y refuerzo dirigidos a escolares entre quinto de primaria y segundo de bachillerato. Pero la idea es, además, que sea útil también para aquellos padres que no saben cómo ayudar a sus hijos a resolver algún problema de Química con la tabla periódica, una ecuación de segundo grado, unos logaritmos, o a explicarles la diferencia entre una frase subordinada adverbial de una adjetiva.

 “Tareas y más es una herramienta para ayudar y apoyar a los escolares a encontrar respuesta a sus problemas. Utilizarlo es muy sencillo: los alumnos solo deben darse de alta como usuarios, siempre bajo la autorización de un adulto, dejar sus preguntas o sus dudas en el apartado correspondiente y acto seguido obtendrán las respuestas de algunos de nuestros profesores”, señala Barrero. La suscripción puede ser de un mes (11,95 euros), tres (32,85) y 10 (99, 50).

El proyecto cuenta con más de 6.000 recursos de elaboración propia. La base de datos alberga clases videotutoriales, artículos, fotografías, gráficos y manuales de Matemáticas, Lengua, Física y Química, a los que pueden acceder todos los estudiantes. Además, cada uno de ellos cuenta con un servicio de atención personalizada activo durante las 24 horas del día para resolver “en cualquier momento las dudas que puedan surgir al estudiante, algo muy importante en fechas de exámenes, por ejemplo”, comenta Barrero. Además, existe la posibilidad de pertenecer a una comunidad interactiva donde los alumnos pueden intercambiar sus ideas y dudas.

En el servicio de preguntas participan profesores especialistas en cada área (Matemáticas, Lengua y Literatura...), para dar soporte a las consultas de los alumnos a través de sus cuentas de correos electrónicos.

“Cada alumno puede repetir los tutoriales todas las veces que necesite hasta que comprenda el contenido. Si quiere, puede medir sus conocimientos por materias mediante pruebas de autoevaluación que tiene a su disposición en la web”, expone el director general de Santillana Negocios Digitales.

Con este proyecto, Santillana quiere seguir en el proceso de digitalización de sus contenidos educativos, como ya hizo anteriormente con el Libro web, el manual de texto de esta editorial, o el Libromedia, que se presenta en dos formatos: un DVD para el profesor y otro para los alumnos. Ambos se pueden utilizar en cualquier tipo de soporte (PC, pizarra digital interactiva o Netbook). “Es indiscutible la alta penetración de Internet en los hogares, por eso la editorial invierte mucho en las nuevas plataformas procurando que cada uno de nuestros sistemas sea compatible con dispositivos fijos y móviles (PC y tabletas)”, añade Barrero. Para este educador es necesario que “las nuevas generaciones de estudiantes tengan una relación directa con las nuevas tecnologías porque serán su herramienta de trabajo en el futuro”, comenta mientras se remanga la camisa.

No hi trobeu res a faltar? Podeu llegir aquesta notícia tantes vegades com vulgueu, que no trobareu ni una sola menció a la figura del docent, cap referència a la figura del professor o professora.

Llegint aquest article és com si els nois i noies d’entre 10 i 18 anys d’aquest país no anessin a escola cada matí, no tinguessin professors. Ara han desaparegut les “largas y alocadas barbas grises de catedrático”,  que s’han substituït per “una especie de profesor particular 2.0”. Ara el protagonisme de l’ensenyament-aprenentatge està en un “servicio de atención personalizada activo durante las 24 horas del día para resolver en cualquier momento las dudas que puedan surgir al estudiante”. 

La notícia del diari no diu el cost d’aquest servei d’atenció personalitzada, però la revista “Personal Computer & Internet” número 120 del mes de novembre ens dóna informació més detallada:

“Al contratar una licencia, se incluyen cuatro preguntas a los profesores que forman parte del equipo de Tareasymas. Si Exceden de este número, hay que pagar por ellas (una cuesta 3.49€)”.

Poca broma! A més a més de pagar la subscripció, a partir de la quarta pregunta se’n fan pagar cada consulta a 3.49€!  I estem parlant de xiquets de fins i tot cinquè de primària, que van cada dia al cole! I tot plegat via email! Estariem doncs parlant d’una mena de servei Pay Per Teach: tant pagues, tant t’explico. Em pregunto si  es refereix a això l’educador de l’article quan afirma que ”es necesario que las nuevas generaciones de estudiantes tengan una relación directa con las nuevas tecnologías”

La mateixa editorial Santillana que ofereix aquest portal als pares és la mateixa que ofereix als professors i professores els llibres de text en paper que els alumnes portaran a classe i on es troben els exercicis que el professor posarà de deures per a casa,  i on suposadament es troben les explicacions que haurien de servir per a què els alumnes no estiguessin tan perduts a l’hora de fer-los a casa.  I és que el model educatiu de les editorials ignora la figura del docent, del professor, perquè el veu com un element perillós: Aquell que pot copiar (piratejar) els seus valuosos recursos didàctics dels què són únics propietaris, però finalment, quin sentit té, per exemple, poder oferir cent, o mil, tant és, videotutorials quan iniciatives com per exemple Khan Academy ofereixen milers i milers de vídeos educatius lliures i totalment gratuïts…

La no-està-dística al batxillerat

“Son las matemáticas, estúpido” és un article de Luis Garicano, aparegut al diari El País del 13 de novembre del 2012, sobre com és de necessari un bon nivell de coneixements d’estadística dintre del món laboral actual i  futur.

Descarregar Article "Son las matemáticas, estúpido" (El País 13/11/2012)

[...]La revolución que ya ha tenido lugar [...] llegarà poco a poco a todas las áreas del conocimiento. Y para beneficiciarse de ella, habrá que tener un buen conocimiento de estadística y matemáticas.[...] Sin entender modelos matemáticos sencillos[...] es prácticamente imposible participar activamente en campos aparentemente tan poco matemáticos como la biología, la economía, las finanzas, la contabilidad, la sociología, la medicina[...]

Si prenc com a mostra els set o vuit instituts on he treballat, la conclusió a la què arribo està clara: A Catalunya no es fa estadística al batxillerat. Vaja, ja sé que només és una conclusió "estadística", i que la mostra (la meva pròpia experiència personal) és massa petita i possiblement esbiaixada, però a falta d'estudis més rigurosos, permeteu-me que la doni per bona.

De fet, en general  dintre de l’ESO l’estadística sempre ocupa la part final del curs, és la part del temari coixí, que es pot donar més o menys en funció del que s’hagi pogut avançar al llarg del curs amb l’àlgebra o la geometria. Al final, normalment es redueix al càlcul de la mitjana, mediana i moda, i poca  cosa més.  ( i moltes vegades només perquè entra molt a les proves d’avaluació diagnòstica de quart d’ESO...).

Però és que dintre del batxillerat ni tan sols això.  En general, a batxillerat no es fa estadística.  I aquí no podem culpar a les editorials, perquè els llibres de text s’ajusten al currículum oficial, amb l’estudi de les principals distribucions estadístiques discretes i contínues, la distribució normal, els intervals de confiança, el volum d'una mostra...

Siguem clars: Al batxillerat no es fa estadística perquè l’estadística no entra a la selectivitat.  I en conseqüència per al professor o professora que dóna primer de batxillerat no té cap sentit acabar el curs treballant uns conceptes d’estadística que no es faran a segon de batxillerat, en comptes de introduir, per exemple, la derivada, un dels conceptes durs del segon de batxillerat.

I aquí arribem al que jo crec que és un fenomen ben misteriós:  Perquè a Catalunya no entra l’estadística a les proves PAU de matemàtiques?

I és que l’estadística sí que entra a les proves de selectivitat de tot el nostre entorn. Feu la prova i agafeu qualsevol examen de selectivitat d’Aragó, d’Andalusia, de Madrid, d’Euskadi,  de França, d’Itàlia… sempre hi trobareu problemes i qüestions d’estadística (els típics de distribució normal, intervals de confiança, volum de mostres...)

No té cap sentit per a un alumne batxiller dedicar tantes hores a l’estudi de per exemple la segona derivada de les funcions exponencials, i no tocar ni un minut de la distribució normal, si tot el que farà després a la carrera i com a professional gira al voltant de l'estadística.

Un professor company meu ja jubilat em va donar fa molts anys una explicació raonable a aquest fenomen.  A Catalunya, el batxillerat tenia històricament tres hores de matemàtiques a la setmana, una hora setmanal menys que a la resta de l’estat espanyol. Per tant, de cara a la prova de Selectivitat, tot i que la normativa diu que entren tots els continguts dels dos anys, es va establir el diguem pacte de què només entraria la part de segon de batxillerat, perquè òbviament no havia temps suficient per a preparar-ho tot. Així doncs, l’estadística quedava sacrificada per la hora setmanal de menys de matemàtiques.

Però des de fa uns tres anys, amb l’arribada del batxillerat LOE, a Catalunya les matemàtiques també en tenen quatre hores setmanals, per tant, la justificació anterior, si és que en algun moment va ser certa, ja no té sentit. I l’estadística continua sense aparèixer a la Selectivitat.

Amb l’arribada del batxillerat LOE i les quatre hores de mates al batxillerat (a canvi de que les matemàtiques esdevinguessin una assignatura “opcional” que l’alumnes la fa o no, es presenten a la Selectivitat o no, li compten la nota o no...  que aquest és un altre tema que valdria la pena analitzar en sí mateix...)  també van haver canvis a la prova PAU.

La seva estructura històrica de 1 problema de 4 punts més 3 exercicis de 2 punts, (i a la via CC.SS. amb un pes excessiu en la "programació lineal"), va donar pas a una estructura més equilibrada, de 5 exercicis de 2 punts. I l'Oficina d'Organització de Proves d'Accés a la Universitat va organitza allà pel mes de maig unes xerrades explicatives per als professors i professores de batxillerat. 

Jo vaig assistir a la primera, al Caixa Fòrum de Barcelona, on un noi jove venia a explicar els canvis d’estructura de la nova prova de selectivitat de matemàtiques. Al final, quan va arribar el torn obert de preguntes, jo molt pinxo aixeco el braç li pregunto si havien en algun moment pensat el perquè a Catalunya no havia res d’estadística a les proves PAU. 

Hauríeu d’haver vist la cara que se li va quedar a aquell noi. Realment no sabia què dir i com reaccionar. Va venir a dir que si no havia estadística a les proves, doncs no hi havia, i què, que tampoc n'ha d’aparèixer de tot, que a ell li semblava molt bé que els professors féssim estadística al batxillerat encara que després no se'n demanés res a les PAU..., però la cara que posava era d'estar pensant quin coi de friki dels nassos era aquell de la segona fila que li  venia amb aquella pregunta. (què poc li hagués costat dir senzillament que no, que no s'ho havien plantejat mai).

I al final, com que ell mateix veia que no se'n sortia, va optar per una sortida molt “estadística” a la incomoditat de la meva pregunta:  Va mirar a tot el públic (imagineu centenars de professors i professores de batxillerat de tota la província de Barcelona) i va preguntar  “PERÒ VOSALTRES VOLEU QUE HI HAGI ESTADÍSTICA A LA SELECTIVITAT???” I tothom  va dir “NOOO!!!”. I en aquell moment em vaig adonar de que, estadísticament parlant, jo dec ser l'únic professor al que l'importa que a Catalunya no es demani estadística a la selectivitat. I amb una mostra gens petita, si hem de jutjar per la sonoritat d'aquell "NOO!!!"