lunes, 24 de marzo de 2014

Motivació i desmotivació (2)



El dissabte passat el diari El País treia un article sobre la cara oculta de Silicon Valley:


Aquest article mostra les desigualtats econòmiques que s’amaguen darrera de la imatge aparentment idíŀlica de Silicon Valley, aquest El Dorado tecnològic, on tenen les seves seus Google, Facebook, Microsoft, etc, etc...

Malauradament ens tocarà llegir molt sobre les repercussions socials i econòmiques d’una revolució tecnològica com la que vivim actualment, amb empreses que, com fa poc Whatsapp, “valen” milers de milions però només donen feina a trenta o quaranta treballadors. Aquest article no és ni el primer ni serà l’últim.

El que em va atreure d’aquest article són les Matemàtiques. No les veieu? Estan ben presents. Les Matemàtiques, les matemàtiques de veritat, amb majúscula, les que valen la pena, estan de forma discreta, en un segon pla, sense el més mínim desig de tenir  protagonisme.

Observeu la segona fotografia que il·lustra aquest article, on veiem un grup d’alumnes a l’aula d’un institut de 1972, amb el seu professor, i on apareix un Steve Jobs adolescent. Es pot veure sobre la pissarra una maqueta gegant d’un regle de càlcul.






El regle de càlcul va ser, fins a finals dels anys setanta i l’arribada de les modernes calculadores digitals de butxaca, la màquina calculadora per excel·lència. Allò que qualsevol enginyer portava a la butxaca. Allò que tot estudiant de matemàtiques havia d’estudiar i dominar. I “només” consistia en dos trossos de fusta encaixats, lliscant l’un dintre de l’altre, amb unes escales logarítmiques dibuixades. La cosa menys digital i menys moderna que te’n pots imaginar.

M’imagino que la regla de càlcul gegant que veiem a la fotografia era un model a escala que el professor utilitzava per ensenyar el seu funcionament a tota la classe.

Utilitzar un regle de càlcul no és com polsar botons d’una calculadora. La seva utilització implica coneixement dels logaritmes i la seva propietat més importat: la de passar productes a sumes, sumes que es poden “mecanitzar” amb el moviment lineal d’una fusta. I és que resulta que el regle de càlcul és una eina estrictament analògica, sense la menor component digital.

Així podriem dir que la revolució digital va néixer en un lloc molt concret, Silicon Valley, en un moment històric molt concret, principis dels anys setanta, amb una generació  de joves innovadors com Steve Jobs, Steve Worniak o Bill Gates... que van rebre una formació matemàtica estrictament analògica.

Poques vegades al llarg de la història una generació de joves ha viscut un canvi tecnològic tan radical en tan poc temps com aquella. I si gurús mediàtics com Steve Jobs van tenir èxit va ser perquè darrera d’ells treballaven joves enginyers, molt menys mediàtics, com Steve Wozniak, que van poder assimilar i dominar aquestes noves tecnologies digitals en temps mínims. I això va ser, sens dubte, gràcies a la qualitat de la seva formació matemàtica. Perquè la tecnologia pot ser analògica i el mes següent digital, però la matemàtica és la mateixa: rigor, disciplina, ordre, lògica, llenguatge simbòlic...

Tot això jo personalment com professor de matemàtiques ho trobo molt motivador.

En canvi, no trobo la menor motivació en unes “matemàtiques” , (en minúscula entrecomillades, en cursiva...), de les competències bàsiques, i de les proves avaluadores de competències. És més, les trobo realment desmotivadores.

Dels Estats Units que ens arriben veus crítiques, veus que denuncien el risc d’acabar ensenyant “només per a la prova”.



Veus que s’atreveixen a clavar l’ungla al cartró-pedra de la matemàtica “happy-flower” que només busca (i a sobre no aconsegueix!) reduir el nivell de suspesos a base de “baixar el llistó”.


domingo, 16 de marzo de 2014

L’egoismo degli editori contro la scuola digitale

L'escola italiana, igual que la nostra, es troba al ben mig d'un procés de modernització, del segle XX al segle XXI en el qual la digitalització dels recursos didàctics és un dels temes principals. 

Allí, igual que aquí, aquest procés de digitalització està fortament condicionat per interessos educatius, socials, tecnològics... però també pels interessos empresarials del poderós lobby de les editorials, massa acomodats en guanyar diners fàcilment, oferint any rera any els mateixos llibres de text absurdament sobredimensionats, absurdament cars, mitjançant una xarxa de comercials i els ordinadors de regal que van donant als professors a canvi d'escollir els seus llibres. 

I, almenys a casa nostra, una massa de professorat massa acostumada, com narcotitzada, per als quals el llibre de text suposa no haver de pensar gaire, gens de fet, en programacions didàctiques ni en atenció a la diversitat (ens queixem molt dels alumnes que copien els treballs de la Wikipèdia, però quants departaments hi ha en els què la programació didàctica del curs és simplement un retalla-i-enganxa del pdf del CD-ROM de l'editorial...).

L'any passat es va desenvolupar a Itàlia un projecte legislatiu sobre la digitalització dels llibres de text, una òpera en tres actes:

Primer Acte.

El projecte de decret del ministre Profumo del 26 de març del 2013 que estableix l'obligatorietat de digitalització dels llibres de text escolars, progressivament entre els cursos 2013-2014 al 2014-2016. Els objectius d'aquesta mesura legislativa eren dos: La modernització de l'ensenyament i l'estalvi econòmic per a les famílies que han de comprar uns caríssims llibres en paper.

Val la pena dir que, a diferència d'aquí, els llibres de text italians són bons. Almenys el llibre de text de matemàtiques de Liceo (batxillerat italià) que tinc és un producte sòlid, un llibre d'una qualitat inqüestionable, un llibre que val la pena comprar i llueix a la prestatgeria.

Segon Acte.

El lobby de la indústria editorial italiana que protesta al ministeri considerant que aquesta nova llei va massa accelerada, massa ràpida, i els perjudica.

Perquè darrera dels llibres de text tenim un negoci que a Itàlia mou 650 milions d'euros, una cinquena part de tot el volum total editorial.

Us convido a que poseu a prova el vostre italià llegint l'article L’egoismo degli editori contro la scuola digitale de L'Espresso.

Tercer Acte.

Una nova ministra Maria Chiara Carrozza, que finalment aprova un nou decret, del 29 de Setembre del 2013, en el qual s'ha suprimit l'obligatorietat del digital.

Però almenys aquest nou decret obliga a les editorials a oferir com a mínim les dues versions, en paper i digital, i deixa als professors l'opció d'escollir una o l'altra. Aquesta obligació empeny, els agradi o no, als editors a sortir del niu de paper i a posar un peu en el món digital, a espabilar-se.

Finale presto.

Maria Chiara Carrozza s'ha mantingut com a ministra d'educació només deu mesos, donant pas des de febrer a Stefania Giannini. Perquè els polítics i les seves lleis passen, igual que aquí, cada dia més ràpid, deixant l'execució de les seves lleis al següent que vingui i "ja s'ho trobarà". I els grups de poder econòmic es mantenen darrera, gaudint d'aquesta òpera bufa. Igual que aquí.

jueves, 6 de marzo de 2014

Motivació i desmotivació

Les Matemàtiques, amb majúscula, les podeu trobar al vostre voltant, a qualsevol lloc, en qualsevol moment, només cal que us fixeu bé.

Per exemple, a l'entrevista que apareix a La Vanguardia del 22/2/2014, a l'economista Claus Desmet.


L'entrevistador parla d'història, d'economia, de sociologia...

Com? No veieu les matemàtiques? Hi són! Fixeu-vos-hi bé! Estan allà, al darrera de la fotografia:


On qualsevol inculte només veuria cadenes de lletres i nombres sense el més mínim valor, nosaltres veiem matemàtiques: exponencials, integrals, màxims...Fórmules algebraiques, expressions algèbriques, àlgebra. Les matemàtiques són tan poderoses com discretes: expliquen el món, resolen els problemes... i després deixen tot el protagonisme a les explicacions amb paraules, quedant en un segon pla, "que es vegi alguna cosa de fons".

Es parla molt de la motivació. La motivació (la desmotivació dels alumnes) és un factor molt important actualment en l'ensenyament de les matemàtiques. Però només es parla de la motivació/desmotivació dels alumnes, mai de la motivació/desmotivació dels professors de matemàtiques.

Per a mí l'entrevista anterior és molt motivadora. Veure aquestes expressions algèbriques a la pissarra d'aquest investigador em resulta molt motivador per a millorar i avançar com a professor de matemàtiques. Em fa sentir que participo d'algo realment important, i intento transmetre als meus alumnes aquesta grandesa en totes i cadascuna de les meves classes.


Per contra, trobo totalment desmotivador aquest exercici de les passades proves diagnòstiques de 4t ESO:


Molt desmotivador és veure que després de quatre anys d'ESO amb la probabilitat suposadament integrada al llarg de tot el currículum, només podem "avaluar" si els nostres alumnes tenen clar que "no se sap si plourà el dia 24, de juny". És això tot el que podem esperar d'un currículum basat en "competències bàsiques"?

Són molt desmotivadores en general totes aquestes proves diagnòstiques estandaritzades i estandaritzants, i molt desmotivador és un currículum de les matemàtiques basat en unes "competències bàsiques", copiant el  pitjor de la "new new math" de la NCTM americana, que esborra el llenguatge de l'àlgebra del currículum. Quant començarem a mirar cap a l'est? Són competencials les matemàtiques que s'ensenyen a Àsia?


Que els nostres alumnes tenen un greu problema de comprensió lectora, i un problema molt important amb el "sentit comú" és una cosa que no podem negar ni obviar com a educadors, i l'exercici de dalt és una bona prova de que alguna cosa greu succeeix, però l'assignatura de matemàtiques no té la culpa, ni pot ser la víctima d'aquest enorme forat educatiu. Les matemàtiques són el que són, el que han sigut sempre, cadenes de lletres i nombres que formen un llenguatge anomenat àlgebra, que ens ajuda a comprendre l'univers. Tot l'univers! no només els problemes del supermercat i tarifes de mòbil.